nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 21°
20°

Exigència i humilitat

El catalanòfil Robert Archer afirmava que Oxford ensenya als que hi fan els estudis dues coses fonamentals: la primera, el nivell d'exigència al qual cal aspirar; la segona, la humilitat. Aquestes paraules potser serveixen per il·luminar el moment de recança i activar un estat d'ànim col·lectiu a la baixa. Un estat que anímicament potser no està marcat pels cànons convencionals d'amor-odi, felicitat-por, sinó més aviat per la indiferència i la impotència, és a dir la percepció que tanmateix tot depèn d'unes forces tel·lúriques que van més enllà d'allò tangible i controlable.

Entenem que tampoc no és del tot així i que l'individu té un paper essencial en el procés de canvi i de catarsi. El secret de tot plegat és la feina ben feta, el grau d'autoexigència i la voluntat de mantenir un ritme alt en tot allò que feim i pensam. El país té un índex d'atur alarmant i compta amb un teixit laboral que no ens satisfà d'allò més, precisament perquè el grau d'autoexigència, de disciplina en el treball i d'implicació personal -en formació i dedicació- no ha tingut, almenys durant els darrers trenta anys, el balanç de resultats que el país es mereixia.

Per altra banda, un gruix significatiu dels ciutadans d'aquesta terra mantenim alguns dels prejudicis de classe i dels complexos històrics que, en comptes d'estimular-nos a créixer i millorar en formació i en qualitat, ens han fet acomodar-nos i aburgesar-nos pensant que entre els drets consolidats hi havia aquell que ens garantia una qualitat de vida elevada. Per això, val la pena recordar el segon principi d'Oxford, la humilitat, aquella virtut que ens fa tocar de peus a terra i que ens manté en el nostre lloc, sense ostentacions prescindibles i sense aquelles necessitats artificials provocades per un ritme de vida ansiós i frustrant.

Segurament al llarg del dia d'avui sentirem tota casta de proclames i d'exigències laborals, reivindicacions relacionades amb la situació de precarietat laboral i d'inquietud real en un entorn que té dificultats per mantenir els llocs de treball. El teixit social s'ha afeblit, el sistema financer mira a una altra banda, les institucions públiques estan en crisi, les empreses suporten un pes superior al que poden aguantar, els gestors passen per una conjuntura d'ansietat que mai no havien imaginat i els treballadors són, en qualsevol cas, l'anella més feble d'aquesta cadena.

Tots, tanmateix, sabem que només hi ha un camí, enrobustir la musculatura individual i col·lectiva, fer-nos forts psíquicament en allò que sabem que podem ser-ho i en allò que certament podrà constituir un element d'èxit. En aquests moments, durs i particulars, hem d'analitzar la realitat amb uns paràmetres qualitativament més solvents, per una banda, i amb pragmatisme intel·ligent, per uan altra. Vivim un pas de turbulències, un temps d'estrènyer la corretja, de pensar mirant els més humils i senzills, i aprendre d'ells les virtuts que ells saben viure amb dignitat i rutina.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris