nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 18°
15°

Jardins d'altri, per matar el temps

Avís que els Jardins d'altri són comentaris i citacions arreplegades d'ací i d'allà, molt sovint inconnexes i falsament erudites. Comencem. Na Charo em donà un ram d'olivera beneïda el diumenge del Ram: "Era a primera fila, per tant ha rebut la benedicció en grau màxim, els esquitxos li han arribat de debò".

Tot i que el comentari té una deixa de conya marinera, em recordà el que conta a la seva autobiografia Laureano López-Rodó, ministre de Franco. Un pic acompanyà un altre ministre del dictador a una audiència al Vaticà, la dona del ministre, féu repetir la benedicció al Papa, perquè tot el merchandising religiós que duia per beneir -rosaris, medalles...- era dins una bossa de plàstic; la dona aquella va creure que la benedicció no havia penetrat el plàstic, com els rajos X no penetren el plom; tragué les coses i el féu tornar a beneir; 'yo creo que no vale', gosà dir. En fi, amb tot el que plou actualment damunt l'església catòlica i la seva ànsia de tapar i ocultar els seus propis pecats, bo els seria reconèixer-los i no oblidar la seva història, tota.

Per exemple, ho conta Manuel Rodríguez Rivero: 'Alguns cronistes es refereixen que durant el Concili de Constança (1414-1418) més de 700 putes acudiren de tot Alemanya per alleugerir les urgències dels màxims representants de l'església de Crist". Haurien de saber que, fatalment, "qui fuig de Déu, de bades corre".
Elvira Lindo es feia ressò de la polèmica de si els contes i llegendes populars vehiculaven, entre altres idees reaccionàries, una visió medieval de les dones, per tant, continuar contant-les era perpetuar el model de dona tradicional, beneita, puta i submisa? Ho consult a alguns experts per a saber si les rondalles mallorquines -recopilades per un ultradretà, molt amant de la nostra llengua i tot el que es vulgui, però un reaccionari de collons- també ho feien.

De cap manera: "A les rondalles: la madona du el maneig; les dones són decidides i enginyoses, a part d'algunes dones bledes i flonges, com les filles del rei", em respon una experta. Vaja! Han passat els anys ¿qui interpretaria correctament avui una expressió com la de "Beneïts els ossos que descansen els meus"? La vaig recollir d'una dona en saber que el seu home tenia una amant, una 'querida'. Qui sap el que hem hagut d'aprendre els homes després de la debacle masclista, frec a frec de la irrupció del feminisme. El refrany tradicional "En veure baf ja sua" és aplicable al mascle modern.

Tot i que l'element de tragèdia que tenien abans les relacions home-dona, avui accentuades pels crims de la violència masclista, no són sinó una altra expressió del seu l'alliberament, en el sentit en què plantejava Antonio Buero Vallejo: 'Només quan l'exploració de la problemàtica humana té present els seus aspectes tràgics es fa veraç i honesta, a més de valenta, i és per això que -a la curta o a la llarga- es fa més positiva. En aquest sentit el teatre tràgic és el més esperançat. Encara que descrigui desesperacions'.

De totes les maneres: Super adversa augeri (Remuntar per damunt de les dificultats) fou la divisa que escollí Jaume Vicens i Vives, de qui ara se celebra el centenari del seu naixement i el cinquantenari de la seva mort, a Catalunya munten exposicions i li reten homenatges; deia Vicens i Vives: 'A la vida un ha d'escollir entre ser fabricant d'olives sense pinyol o d'idees amb pinyol'.

Per a Umberto Eco -en un súbit atac de Textosterona- el llibre és una d'aquestes idees amb pinyol, que no morirà, irreemplaçable, una eina per a sempre com la cadira, la cullera, la roda o les estisores (U. Eco - J.C. Carrière: Ningú acabarà amb els llibres, 2010). "Dues hores de lectura a l'ordinador i els ulls es converteixen en pilotes de tennis". Però durant el passat dia del llibre s'han venut menys exemplars que els altres anys, no se sap si per la crisi o si per l'aparició de noves eines de lectura com l'eBook o l'iPad. Segons Daniel Arjona: 'L'eBook és ara el Drac que amenaça Sant Jordi".

Les noves tecnologies i el ciberespai configuren noves dominacions culturals, ho bateja Juan Palomo: "La dictadura del bloguetariat", per molt que s'ajuntin a la xarxa, la ciència i la lleugeresa més vaporosa. Vegin els nous refranys contemporanis: 'Si tens algun pedaç brut, sortirà al Facebook' o 'Qui no té Internet, no el sent ningú, ni si fa un pet'. Volen la fórmula per a triomfar a Twitter? "Cada frase que hi pengis ha d'aconseguir una d'aquestes tres coses: 1.- Que lliguis. 2.- Que facis plorar un nin gras. 3.- Que destrueixis un matrimoni" (Joshua Allen, bloguer). En definitiva l'excés d'informació, de renou, ens distancia de la realitat.

"Jo no vinc d'un silenci, vinc d'un soroll", manifesta Loquillo. Hi constatam el canvi generacional de forma fefaent: el silenci de Raimon o l'estruendo del rocker. Per acabar de confitar-ho, vegin la història que segueix. El fill de na Clàudia i en Robert no anava a una manifestació important que hi havia, anava en sentit contrari: "No véns a la mani?". Contesta ell: "A mi ja m'hi duien quan era petit, dins el cotxet, a les manifestacions, n'he vistes i menjades per pa i per sal, n'estic un poc cansat".

Per acabar de rematar-ho es presenta en Xavi; els seus pares eren hippies i sempre va veure matalassos per terra amb molts coixins. Amb el seu primer sou -d'empleat d'una companyia aèria- es comprà un sofà impressionant, de Roche-Bobois, el que sempre havia volgut tenir i mai no havia aconseguit. Ja no venien d'un silenci, sinó d'un renouer.

En fi, davant les constatacions que la crisi financera reneix, i no es veuen brots verds per enlloc ("Brots verds taquen, secs piquen", era el magnífic títol d'un article) i, a més, es mantén la persistència de les tensions contemporànies: 'Els israelians i els palestins ja no es coneixen, únicament veuen els reflexos de les seves sospites' (David Grossman), repens la idea que "L'odi mossega l'estatura dels homes" ( Fernando Aramburu). Per tot això hi ha moments en què m'agradaria viure lluny, per exemple a una constel·lació que té per nom 'la cabellera de Berenice'.

Allà estant, mataria el temps i no faria res. Malgrat que 'Viure sense fer res necessita també la seva tècnica i el seu aprenentatge. No és tan fàcil com pareix' (Gregorio Marañón). O, com indica Lucien Jerphagnon, a Elogi del pessimisme (2010): 'Per què matar el temps? Morirà sense la nostra ajuda', encara que servidor voldria afegir, per arrodonir-ho, que, abans, ens matarà ell a nosaltres.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Biel, fa mes de 10 anys
No digueu 'merchandising' a la quincalleria de productes estranys...
Malgrat se li digui popularment, no ho és. El merchandising és quelcom molt més seriós i tècnic, que res té a veure amb els productes inútils de finalitat promocional...
Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris