nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 18°
15°

Joan Miró, Woody Allen (i com veure l'art)

Woody Allen a Barcelona: hi ha tornat per tocar el clarinet, amb la New Orleans Jazz Band, al Palau de la Música. Es diu en un reportatge de La Vanguardia que Barcelona és la quarta ciutat més estimada per Woody Allen -Nova York, Londres i París la precedeixen. El reportatge en qüestió, signat per Josep Sandoval, ens conta gairebé minut a minut l'estada d'Allen i família a la ciutat -als restaurants: per exemple, Ca l'Isidre, hummm, tocant a l'avinguda Paral·lel. Acompanyam Allen en la seva visita a la fundació Miró, a la muntanya de Montjuïc, i veim la família passejar-se entre les envestides dels colors mironians.

I no podem deixar de preguntar-nos: quan pot, una persona tan famosa, veure i mirar veritablement una obra d'art en un espai públic? Qui és capaç de concentrar-se en la contemplació de l'art entre dotzenes de persones que et contemplen a tu, a més dels flashos i les càmeres que miren com mires? Només estant molt enamorada pot una persona admetre -és inevitable, més aviat- companyia en un recorregut que mereixi ser qualificat d'artístic. L'amor s'imposa a qualsevulla contingència i ho transforma tot, de manera que l'espectador enamorat tanmateix veurà en la tela o en el marbre una part del que li vessa del cor. Deixem-los tranquils, els enamorats en el museu, feliços ells en la certesa de descobriments fabulosos, de miratges que els segles els tenien reservats: és així com l'espècie creix i es multiplica.

Però tots haureu viscut la insuportable companyia d'algun conegut, fins i tot d'algun amic, que us omple l'orella d'observacions mentre vosaltres intentau concentrar l'atenció en unes pintures, per exemple en un museu provincial d'escassa entitat, però amb curiositats estimulants. No parlarem, ara, d'aquesta ritual barbàrie cultural que són les inauguracions d'exposicions, sobre les quals s'han vessat tota casta de crítiques, en general, encertades i sempre inútils. La setmana passada, es va inaugurar a la planta baixa i a l'entresòl del Casal Solleric l'exposició On roman l'esperit i el comissari, Biel Carrió, va haver d'advertir que, en aquell acte, no es donava cap de les condicions necessàries perquè hom pogués connectar amb el sentit de l'exposició. Aquest, més que exposició, itinerari entorn d'unes obres d'art és també un viatge per les músiques i per les ràfegues del pensament amb què el comissari ens ha volgut guiar vers uns paratges propicis a la vivificació dels esperits.

Però el fet que aquesta exposició sigui un cas extrem d'exigència de concentració espiritual davant del fet artístic, el mateix sentit tendria qualsevol altra mostra mínimament valuosa. No llegim res que s'ho pagui alhora que mantenim una conversa amb qualsevol que passa per allà. Què ens en quedaria, d'un poema que hem hagut de llegir mentre feim com qui escolta la retòrica de societat d'una persona/papagai que a penes coneixem?
Pobre Woody Allen, en el seu intent heroic de veure les obres de Joan Miró. I més quan el cineasta i el nostre pintor tenien en comú una timidesa púdica i volien passar desapercebuts entre la gent. Discrets, ambdós. Alguna cosa es degueren dir aquell dia, cadascú des del lloc on ara romanen.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris