cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
22°

El temps de les oronelles d'Alaior

Uns amics amatents de l'illa, esperonats sempre a fer-hi escapades de vacances, em demanen una opinió dificilíssima. Què és per mi Alaior? Quins pensaments m'inspira aquest topònim coral? I ara, en aquests dies de primavera? Se'm fa costerut, a mi, que hi som nat i habitador, de definir la ciutat, de descriure'l amb una punta d'objectivitat -i d'encert!. No puc parlar d'Alaior -en realitat, de cap mena d'afer- sense concretar-ho en un moment precís, en una hora específica del calendari. Fer-ho en general -pontificant-, acaba produint una divagació enutjosa, somnífera i anodina, just a la babalà, que és l'estil antiperiodístic per antonomàsia que sempre mald d'eludir.

Hi ha molts Alaior, com hi ha moltes Mallorca o molts París, o infinites faiçons de boscos i platges. D'Alaior, jo en sé un feix: el glabrescent de gener quan gela sobre la cresta del pujol en què la vila s'assenta com una talaia secular i cofoia. Hi ha el deshabitat i lànguid de la canícula d'estiu que tot ho desertitza i buida com una calavera abandonada. I també hi ha l'Alaior arrauxat, etílic, hiperbòlicament amiguer dels dies de la cucanya de Sant Llorenç, que són les festes de cavalls d'estiu. Totes les perspectives, per una causa o altra, contenen fibres suggerents. Però a mi, en canvi, em plau l'Alaior d'ara mateix, el que es despulla del fred per mostrar-se fent la crisi optimista de primavera.

En aquest pic de l'any, quan la climatologia clement hi repunta, la ciutat esdevé una agitació vitalíssima d'oronelles (les "ronelles" de la parla alaiorenca) que emplenen l'aire de vols i de ziga-zagues, de bonior ràpida i fulgurant. L'aire torna diamantí polit. És l'hora en què els ocells ocupen de nou les llars que antany abandonaren sota les teulades. Aviat, així que fa uns dies que les centelles brunes han arribat a Alaior per passar-hi l'estació del bon temps -allò que els ornitòlegs anomenen la migració nupcial-, canviï el despertador mecànic de sobretaula pels sons refilats de les oronelles -la gorja sistemàtica de l'espècie. M'agrada, aleshores, deixondir-me a trenc d'alba, espavilat per la piuladissa que entonen els estols congriats per devers les sis i busques del matí, tot desfilant pel born somnambúlic de la vila.

De nou veig els nius penjats als ràfecs: nuclis d'excitació, xivarri i vida alada frenètica. Les oronelles adultes s'afanyen a buscar deixalles de fang i vegetació per endreçar els bressols que l'hivern ha malmès; o per proveir-se d'aliments, ara per a la parella i, de seguida, per als pollets que hi naixeran properament. Mentrestant, si els observéssim amb esguard -jo m'hi qued literalment embadocat-, veuríem que els nuvis eixalben les parets dels nius amb molta cura. Hi fan la desada indefectible d'abans de l'estiu. N'apedacen els desperfectes que les tempestes d'hivern hi han infligit -enguany, amb devastació. Per mi, ara, en aquesta hora del calendari, la ciutat d'Alaior és un espectacular ball de microvida ingràvida; un ritual aeri escenificat pels ocellets de la migració que irrompen al poble així que s'alça, en la nostra latitud, el teló de l'equinocci de primavera.

I, tanmateix, aquesta forma de vida etèria, farcida de deliris i de dinamisme, ¿no és, al capdavall, una mena de metàfora vernal del que passa peu a terra, sobre l'asfalt de la pròpia ciutat d'Alaior -i de totes les ciutats? ¿Una cosa no és mirall de l'altra, i a l'inrevés? La vila, urbanament i humanament, ¿no és també una permanent agitació nupcial -vull dir de festeig del progrés i de procreació sistemàtica? ¿No són variacions de la mateixa missió genètica d'haver d'anar tirant el món endavant? A mi m'ho sembla. Els poetes adolescents -malgrat els feixos de cursileria que transporten als papers així que veuen aparèixer la primera floració camperola- no s'erren pas quan exalcen la força de vida que entranya la primavera. N'hi ha arreu: en el camp, en el cel i la terra, en les zones urbanes i l'arquitectura, en l'aire que respiram, o en la roba falaguera, insinuant, escassa, que porten les dones. I per mi, Alaior, és el lloc on, tot abassegat, se'm fa anyalment present, reviscolat. Passau, oronelles, passau.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per VVV, fa mes de 10 anys
Limón, les vinjolites són dites orenelles a Alaior? No ho sabia.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris