nubes dispersas
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
29°

Com qui mira passar el degollat

Demà entrarem dins la setmana gran de la tradició cristiana, la Pasqua. És temps de rubiols i de panades, de frits i palmes beneïdes, de capirots i ciris, de fervors i de comèdies. Potser fa més de dos mil anys que la situació es repeteix. Vull dir que un home és aclamat com a salvador i, victoriós, el fan entrar dins la Jerusalem de la glòria, com va passar al de Natzaret. I fou una glòria efímera. Sí, la situació es repeteix, si fa no fa calcada, un dia rere un altre dia, amb protagonistes que són públics i notoris o amb anònimes cares amorfes.

Es repeteix: els seus, els ungits, comparteixen sopars i copes. I llavors ve la traïció, des de les pròpies files. I la defensa tèbia. I la deserció, un rere l'altre. I el solc de llàgrimes entre cantades del gall. I la fosca. La tenebra. La negació de ser dels seus, el fet de girar-se a l'altra banda, d'espolsar-se les busques de davant, netejar qualsevol senyal que els identifiqui amb l'estigmatitzat. I pensar que tot ja ha passat, que ha estat com una bella història, com una fantasia que es podreix rere la roca que enclou el sepulcre, molt a prop de la creu.

Ja ningú no es recorda de la multiplicació dels pans i els peixos, que ara seria una cosa tan corrent com qui fa velòdroms, amb ascensors sembrats a terra, com un poema objecte absurd si no fos que, darrere, hi ha la contribució suorosa de milers d'administrats que paguen a Hisenda, que bescanvien part dels fruits dels seus mitjans de producció perquè algú, en comptes de dedicar-ho a hospitals o a escoles, ho dediqui a fer antiestètics poemes objecte en un carnaval estrafolari.

No, no se'n recorden, ni tampoc de la multitud que se'n peixia i hi feia lul·lea, i semblaven tocar amb un dit al cel perquè un ciclista, engominat i encorbatat, hi voltava sense perdre l'equilibri. Ningú no es recorda, ja, de la resurrecció de Llàtzer que és semblant a foradar la terra per fer-hi un metro, triomfalment inaugurat, encara que després s'omplís de vies d'aigua i de deutes i de sobrecost.

Ningú no es recorda que repartiren capellets, i bolígrafs i altres petites futileses de merxandassing amb l'alegria del ca qui rosega un capoll de llonganissa, sense preocupar-se de saber d'on sortien tantes racions de frit, tant de capellet, tan de cartell, tanta modernitat. Sí, són arguments que es repeteixen ciclícament. I també és possible que ressusciti, perquè el guió ho preveu, -que ressusciti entre tants de cadàvers (polítics?)- i llavors faci algunes aparicions màgiques per demostrar a tort i a dret que és ell, el mateix que enclavaren. I, llavors, ningú no es recordarà ni del solc de les llàgrimes, ni de les traïcions, ni de les negacions: com a molt, algun incrèdul voldrà tocar-ho amb les mans, com sant Tomàs.

I pot passar que torni a irisar-se al cel entre mirades atònites i esglais. Encara que mai no tornarà a ser com fou abans, de carn i ossos, sinó una levitació vers el purgatori de la memòria, on se n'esborraran les traces pecaminoses i restarà com un albat, amortalladament, però condret. Tot plegat, com una estela que la mar torna a fer mar.

De moment, toca observar la part més dura del procés, la que en les meves paors infantils em posava la pell de gallina i em destil·lava una mica de condescendència. Però no ho deia, que patia, car havia de ser un home i els homes no tenen flaqueses.

Ells, els qui han estat els seus companys de viatge, els seus acòlits, els seus fervorosos hooligans, els qui han ofert per pa i per sal les seves mans per rebre'n l'encaixada honorable, aquests ara tampoc no tenen flaqueses. No les mostren. Miren l'escena com si mirassin una figura de cera, un pas processional. I mig es giren a l'altra banda, com volent afirmar que no era dels seus. Indiferents, com si mirassin el degollat...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris