nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 20°
19°

Amb respostes tenaces, la “política del no” enfonsa qui la promou

Barack Obama ha aconseguit una gran victòria aprovant la reforma sanitària. Prou dies, els mitjans de comunicació ens n'han recordat els diferents intents infructuosos d'alts mandataris nord-americans, com ara Harry Truman, Lyndon Johnson, Richard Nixon i Bill Clinton. La darrera vegada, i de manera escandalosa, el naufragi de la proposta fou promogut i finançat per les companyies asseguradores del país. I ara, esperem que aviat, els Estats Units deixaran de ser l'únic país ric del món on l'accés a la sanitat depengui només dels ingressos dels ciutadans. Segurament que no es tardarà gaire a fer una interpretació política d'aquesta decisió. La relació d'aquest país amb un capitalisme prou ultraliberal, com a més salvatge, o sigui, més insolidari, s'haurà vist profanada. I probablement d'aquesta decisió en sortiran múltiples lectures, centrades en la necessitat de la intervenció dels poders públics sobre el mercat.

O de l'avenç envers l'estat del benestar o, també, cap on diuen d'altres, de l'estat social i de dret. Ara bé, però, a més d'aquest avenç, que segurament també repercutirà a apropar la societat nord-americana a les de la resta dels altres països rics, hi ha un altre aspecte que també s'hauria de calibrar. Aquest és més de tipus de maneres de fer política. Perquè, prou republicans, més que estar en contra de la proposta sanitària, hi estaven del fet que el president Obama pogués posar en marxa una iniciativa que els ciutadans sentissin com a positiva. És a dir, els objectius i el text de la reforma eren accessoris. Si aquesta decisió beneficiava prou gent, i era una millora per al país, era secundari. Allò més important, i imprescindible, era que Barack Obama no triomfés.

Com recordava fa pocs dies un analista de la política ianqui, ja el 1994, William Kristol, persona de prou influència en el món del republicanisme nord-americà, recomanava a aquest grup que "no debatessin la reforma, sinó que la matessin. Perquè, si els demòcrates comptaven amb un èxit, es podrien guanyar la classe mitjana del país; i ells, com a partit polític, en sortirien perjudicats". I aquesta posició política, d'estar sempre en contra de qualsevol iniciativa, sigui la que sigui, trobant, com diuen, osques al lleu, tant al nostre Estat com al nostre petit país, no ens és gens desconeguda. Per això, malgrat tots els entrebancs, que hagi estat possible dur a bon port la iniciativa, gràcies a la tenacitat d'uns dirigents, ha estat també una bona lliçó política digna d'imitar. Les maneres sempre importen. I negar-se sempre en rodó a qualsevol avenç s'acaba pagant.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Rifa, fa mes de 10 anys
Els Republicans són com els del PP, però més vius. S'embutxaquen tots els doblers i llavors no els troben mai!
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris