nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

Les claus de l'infern (1972)

"Estava ajagut sobre un jaç, en el pati, vora un arbust de roges branques. Obrí els ulls a poc a poc. Les parpelles li pesaven com si fossin de plom acabat de fondre. Entre les pestanyes, com a través d'un mosquiter, va veure la buguenvíl·lea moradenca, vessant-se sobre la finestra de la cambra dels Romano; l'esclat escarlata de la planta abans esmentada i, quasi per sota de la seva espatla, aquella gran taca d'oli en forma de mitja lluna. Tornà a tancar els ulls sospirant. De manera confusa i vaga, com des d'un pou d'ombres, recordava encara la gatera de la nit anterior. Déu! -pensà amb una estreta de dents i estirant les cames per calmar el terrible mal de cap. Déu! -repetí. La paraula va trigar uns instants a cobrar sentit i llavors semblà deixar-li un sabor amarg a la gargamella. Quina estupidesa! Quina abominable estupidesa va cometre engatant-se sol, dins la seva alcova, al davant del mirall! En un moment determinat la cosa va tenir una certa gràcia, per exemple quan hagués jurat que l'argent viu es tornava negre, d'un negre llustrós i brillant, i que el seu rostre es reflectia en aquella lluna xarolada, convertit en la cara d'un indi. Un indi bru, de fesomia impassible, el qual de sobte es posava a xisclar, amb el rostre congestionat com un faune, mentre la sang li sortia a dolls delitosament vermells pel nas, pels ulls i per les orelles. Després, les ombres l'envoltaren tot i ell caigué assegut, vora el mirall, que ja no podia veure, palpant-lo encara com un cec, amb mans tremoloses, per sentir-ne el fred a les puntes dels dits, mentre s'anava enfonsant en la inconsciència. El darrer record que va creuar la seva ment, quan les tenebres es tancaren, fou aquell ranxo indi menut, brut i miserable, a Santiago Atitlán, on entrà un dia amb Raquel Romano, ella empesa per la curiositat, ell per força, i només per tal d'evitar una discussió amb la dona que s'havia convertit en la seva amant pocs dies abans. Al davant de la porta de la barraca, una índia els saludà somrient i els va dir que no parlava castilla, que era com anomenaven l'espanyol...".

Aquest fragment és de la novel·la titulada Les claus de l'infern, de la qual és autor el doctor Carlos Rojas, Premi Nacional de Literatura el 1968 i que ha exercit de catedràtic de Llengua i Literatura Espanyola a la Universitat d'Emory, a Atlanta (USA). Rojas, amb gran mestria, composa aquí una història curiosa, original i divertida. Diuen que sempre que l'home s'enfronta amb si mateix topa amb la fe; en aquest cas, l'escriptor planteja el problema inversament i, així, el protagonista no és algú vitalment privat de creences: ben al contrari, sembla que es troba de retorn i d'esquena a qualsevol credo que no recaigui en si mateix. Guatemala, l'índia Chencha, les nits, la superstició...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris