cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
20°

Sobre ossos i mòmies

Ahir mateix (despús-ahir per al lector, es diu en aquests casos) una contraportada d'aquest diari, signada per l'amic Sebastià Bennasar, em va fer recordar la visita que vaig fer fa uns anys a l'elegant vila portuguesa d'Évora i a la seva atracció turística més estrambòtica: la Capella dels Ossos, a l'església de Sant Francesc. En Sebastià ja en fa la descripció, però us en faig un resum per si no teniu a mà l'article: una capella de tres naus amb totes les seves parets i columnes endomassades amb calaveres i ossos pertanyents a més de 5.000 cadàvers exhumats dels cementeris del redol. He recordat també el debat que aquesta visita va suscitar en la reduïda expedició amb què vaig anar a Évora sobre si era acceptable o no aquesta exhibició pública de restes humanes.

Va ser fàcil posar-se d'acord sobre una primera qüestió: és reprovable que els frares anassin a desenterrar ossos per fer aquell espectacular "Memento mori". El dilema moral difícil va ser una altre: si és correcte mantenir, avui, la seva exhibició com a atracció turística. D'una banda, hi ha el respecte a les despulles mortals del que han estat persones, i d'una altra banda hi ha l'innegable interès cultural de la capella com a mostra dels extrems a què pot arribar l'obsessió per la nostra trista condició mortal. En efecte: amb la visita a la capella aprenem tant sobre el segle XVII ibèric com amb la lectura del clàssic La cultura del Barroco de José Antonio Maravall.

No ens vàrem inventar cap debat que no existís prèviament, com és natural. Darrerament he vist la mateixa polèmica entorn del respecte que devem a unes restes humanes molt més antigues: les mòmies egípcies. Hi ha egiptòlegs que s'han manifestat contra l'exhibició de mòmies als museus, argumentant que constitueix una falta de respecte a la persona que un dia llunyà va estar associada a aquella matèria ja inert. D'altres han posat objeccions a manipulacions fetes a les mòmies amb objectius de recerca arqueològica o històrica. No sé si el lector té posició sobre la qüestió, o si mai s'ho ha plantejat.

El respecte als morts (millor dit: el respecte a les restes mortals) es fonamenta en una voluntat, universalment existent, d'honorar i mostrar reverència cap als que ens han precedit a l'hora de posar punt final. Es fonamenta, també, en els drets dels seus familiars, que tenen (un altre sentiment universal) en el respecte al cos sense vida una manera d'expressar estimació i record. El que no sé és fins a quin punt hem de dur aquest respecte, quan parlam de restes de segles enrere, de restes que cap familiar no pot reclamar com a seves, o de restes anònimes. No se'm fa fàcil entendre que, en aquests casos, l'imperatiu del respecte passi per davant de l'interès cultural de poder veure determinades manifestacions de l'esperit humà o de l'interès per aprofundir en investigacions històriques. En un cos sense vida la persona no hi és. Tractem-lo amb el respecte que ens inspiren els sentiments ancestrals, o la simple constatació d'haver estat associat a la vida d'un ésser huma, però no oblidem que els genuïns subjectes de drets són els homes i les dones que encara circulam per aquesta vall de llàgrimes.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris