nubes rotas
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
22°

La crisi i l'ADN espanyol

William Chislett, que fou corresponsal del Financial Times, fa pocs dies ha escrit un article a El País, "Se necesita una economía exportadora", en què fa una anàlisi de l'esdevenir econòmic d'Espanya. L'esbucament del mercat immobiliari és una de les senyes d'identitat de la nostra crisi econòmica. I el fracàs d'aquest model de creixement, segons l'analista, posa el nostre Estat en una cruïlla econòmica. Som obligats a decidir la nova manera de créixer el nostre sistema productiu. Segons ell, la dicotomia és elegir entre un model basat en l'ús intensiu de la mà d'obra barata -feina física- o, altrament, fomentar l'ús del treball mental. El primer, en certa manera, és continuar amb allò que tenim. El segon requereix una reconversió cultural del país.

I això també implica fer més extensiu el concepte d'educació actual, deixant-lo de vincular tan sols a les capes més joves de la població. Si algú es fixa en les coses que promouen més interès i opinions en aquest país, s'adonarà que una d'elles, amb diferència, és el futbol. Molt més que el debat del model de creixement. I aquesta passió, de bona part de la població, en set dies és capaç de passar d'un estadi d'eufòria -com ara, un equip aconsegueix passar a liderar la lliga- a una gran depressió -ser eliminat de la Champions League. I aquest fenomen tan típicament espanyol, i incoherent, de quixotisme depressiu, és difícil d'entendre per persones que estan acostumades a racionalitzar de manera constant els fets.

Potser per això, l'entrenador de l'Arsenal, Arsène Wenger, volia fer veure a un altre personatge típicament espanyol, Florentino Pérez, vident alquimista del futbol -o potser hauríem de dir sense embuts especulador?-, que amb diners no es compra la Champions. Wenger, de manera irònica, va venir a dir: "si continua gastant 252 milions d'euros cada any, potser la Champions hi arribarà algun dia, a Madrid". A Espanya, el Pa i circ encara és vigent. Al segle XIX, en castellà li deien Pan y Toros. Un tòpic cultural que va fer fortuna a l'Espanya del segle XIX. El 1793, suposadament León de Arroyal y Alcázar, amb el títol Oración apologética en defensa del estado floreciente de España, va publicar aquest escrit, que es féu famós a la seva època i es va conèixer com a Pan y Toros. Aquest text desqualifica de manera taxativa el govern il·lustrat de llavors.

L'autor, aleshores, ja estava desencantat de les escasses reformes iniciades per la monarquia i percebia aquest camí polític com a ineficaç. De manera que va rebutjar la via de la política reformista i optà per la clandestinitat dels seus escrits, buscant també un públic nou. En aquella època, fou l'atac més violent contra el despotisme polític i religiós en defensa de la societat civil. I, a més, Pan y Toros fou una de les poques sàtires progressistes, ja que la majoria era de tarannà absolutista o reaccionari. Larra va usar una cita d'aquest escrit en un article seu d'El Duende, "Corrida de toros", sobre un aspecte polèmic del reformisme social de la Il·lustració. I més endavant, el 1864, amb el mateix títol, s'estrenà una sarsuela. Tot això, que resta lluny en el temps, no ho és culturalment. De manera que així ho constata William Chislett a l'article abans esmentat. El problema no és que a l'estranger, parcialment, encara ens vegin com a un país de festes i migdiada. La qüestió rau que en el nostre ADN cultural, a més de la passió i la sociabilitat, encara no hem estat capaços d'introduir-hi, de manera generalitzada, i amb arrels profundes, la seriositat i la cultura pel treball ben fet.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per TOLERAS, fa mes de 10 anys
En este pais, estado o llamadlo como querais, falta mucha etica de trabajo, desde el trabajador hasta el empresario y desde Galicia hasta Mallorca.Trabajo a diario con catalanes y desde luego tampoco pueden hablar mucho de esto.Parece algo genetico de los paises del mediterraneo.
Valoració:4menosmas
Per Joan, fa mes de 10 anys
No frivolitzis, Berni, que el nostre país se'n va a la merda.
Valoració:2menosmas
Per Berni, fa mes de 10 anys
Entiendo que gracias a ser un país "alegre" nos visita mucha gente, por tanto, ello en sí mismo no es nada malo, todo lo contrario. Si encima la siesta leí que la quieren elevar a categoría de "bien de interés cultural", en ese sentido, ¿no sé de qué se queja profesor Valenciano?
Valoració:-2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris