cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
16°

Molt més nau que port

Que tot llibre sigui molt més nau que port -com reclama la cita final de Claire Lejeune- resulta prou plausible. Els practicants de la parenta pobra, de la poesia, tant com els mateixos filòsofs, són incomparablement més eficaços a l'hora de plantejar problemes que a l'hora de resoldre'ls. La llum i el no-res, d'Antoni Clapés (Meteora, 2009), el llibre que acaba de guanyar el premi Josep M. Llompart, podria considerar-se certament com un lliscant esquif, que talla l'aigua però que no troba cap port. Aquest fet m'ha recordat <<Piragua>>, el poema final de Les hores, si bé la seva relectura em fa veure que l'embarcació de Salvador Espriu és clarament fluvial -almanco en l'inici de la seva cursa-, mentre que la d'Antoni Clapés és oceànica. Tanmateix, és cert que la piragua, al final, "cor endins d'aquella mar / sense retorn s'allunyava".

Josep Maria Sala-Valldaura obre el llibre amb un interessant pròleg, que porta l'original títol de <<Nou travesses pel camí vers>> La llum i el no-res, òbviament, cal entendre i afegir. En ell assenyala que "de bon començament, el llegidor creurà que se les heu amb una poesia reflexiva, autoreferencial i/o metapoètica -aliment intel·lectual, versos de temptativa i assaig sobre el dir i el no-dir. A poc a poc, cada vegada més sorprès, el lector hi percebrà emocions i sentiments, una tensió emotiva que prové de la intel·ligència". Però sembla del tot lícit pensar que, a hores d'ara, tota poesia ha de tenir alguna cosa de metapoètica. I, per altra banda, pareix també que, igualment, en el present, l'única tensió emotiva justificable en la parenta pobra és la de la intel·ligència.

Després d'esmentar-nos Angelus Silesius, Mallarmé, Paul Valéry, Jorge Guillén, José Àngel Valente, Carlo Ossola, Paul Celan, etc., Sala-Valldaura ens recorda "la implicació del No-res amb l'Ésser de Heidegger", tema estudiat per Priscilla N. Cohn en el seu Heidegger: Su filosofía a través de la nada; certament, el no-res -com el silenci- és una presència constant en aquest llibre d'Antoni Clapés. Vegem-ne alguns exemples: "Silenci que funda la paraula - ressò d'aquest silenci // La densitat del buit", els dos darrers versos del poema IV; "El no-res s'emmiralla en la llum de l'arenal", en el poema Tagrera, del qual són també els quatre versos següents, "traços de caravanes que es perden en l'ocàs / sense itinerari / sense empremtes / sense rastre"; "errar inacabable - vers el no-res", del XXXIII, o potser el més definitiu de tots, "pensar la plenitud del no-res".

Per descomptat hi ha també constants referències a "l'afàsia de Deu", sintagma que és el darrer vers del poema XXII; recordem també els dos versos finals del VI, "boira arrapada / al radical silenci de Déu", un silenci que hauríem de capir que pot esser una mera creació humana. Però a servidor, les expressions o formulacions que l'han colpit més són "dolor del record del no recordar"; "riu que flueix i confon deu i delta. / Poema - pa de gana. / Presència i absència d'haver estat"; i "el mur - opac espill / només pot reflectir un dir ja dit que es diu a si mateix en aquest dir".
I no puc tampoc deixar d'esmentar el poema titulat <<Robert Creely>>.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris