cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
21°

Electricitat i vent enllaunat

Desprès de veure'n el titular i llegir la notícia, vaig haver de mirar el calendari per comprovar que encara faltaven setmanes per arribar a dia primer d'abril, el dia d'enganyar menorquí i anglosaxó, equivalent als nostres innocents. El titular en qüestió assegurava que, com a font d'energia, el vent pot arribar a ser tan constant com el carbó. El text corresponent a la notícia, per la seva banda, parlava d'alguns projectes en marxa que tracten d'aconseguir electricitat a partir d'aire comprimit guardat en dipòsits subterranis, com ara coves i mines. En aquest punt no vaig poder evitat recordar aquells souvenirs que es varen posa de moda vers els 70 i que consistien en llaunes de conserva, amb un rètol que indicava que contenien aire de l'indret: París, o el que fos.

Però la idea a què es referia la notícia sembla més consistent i és ben simple: es tracta d'aplicar -en els sistemes de generació d'electricitat basats en turbines mogudes per aire- una tècnica ben coneguda i emprada en els sistemes hidràulics de generació d'electricitat, i que consisteix a fer servir l'excés de producció d'electricitat dels moments de baixa demanda per pujar aigua a dipòsits, la caiguda de la qual, pel seu torn, pot ser emprada per generar electricitat en els moments en què la demanda puja. Ara es tractaria de fer el mateix amb l'aire: aprofitar els excedents dels moments de baix consum per comprimir aire i emprar l'energia corresponent al seu alliberament per generar electricitat quan la demanda puja.

La diferència més important rauria en el fet que l'aigua es fàcil de guardar en embassaments o el que sigui, cosa que resulta més difícil per a l'aire comprimit, i justament aquí rau la incredulitat que genera la idea: a quantes atmosferes s'ha de comprimir l'aire? com es condicionen coves, mines i altra casta de dipòsits per tal que no tinguin fugues? Si no, hi haurà perill d'explosió... Tot un seguit de qüestions ben simples i d'altres que no ho són tant que, fins fa poc, havien dut a considerar aquesta tècnica com a inviable, però sembla que la necessitat de trobar fonts netes per generar electricitat està empenyent la cerca de solucions per a aquests problemes, tot això sense oblidar que el cost de generació dels sistemes emprats fins ara va pujant, la qual cosa converteix en viables solucions que, en una primera aproximació, poden semblar -pel cap baix- peregrines.

Per exemple, a Alabama ja hi ha en producció una planta experimental que fa servir aire comprimit, en el que vindria a ser un dels primers exemples pràctics d'aplicació d'aquestes tècniques. Com a dipòsit per a l'aire comprimit fan servir una cova d'una antiga mina de sal, segellada a base de mullar-ne les parets amb aigua. Però el cas d'aquesta planta no és l'únic i ja n'hi ha una bona partida que han aconseguit atreure capital llavor per seguir explorant la viabilitat d'aquesta tècnica. Arribats aquí, i per als més escèptics, per ventura no seria gens sobrer recordar que encara no fa seixanta anys des que el primer molí de vent va generar corrent altern. Aquest primer molí va ser construït per Palmer Putnam, un geòleg que no tenia gens de formació específica en el camp de la generació d'electricitat.

Fins aleshores, en algunes zones rurals dels Estats Units existien primitius molins que generaven corrent suficient per treure aigua d'un pou o alimentar una ràdio. El salt qualitatiu del molí de Putnam va significar una nova forma de generació a l'engròs d'electricitat, neta, però no exempta d'impacte mediambiental. No sembla que això d'emmagatzemar aire comprimit amb l'objectiu de fer-lo servir per moure turbines generadores d'electricitat, sigui més peregrí avui que el que ho podia semblar, ara fa seixanta anys, emprar ventiladors gegants amb el mateix objectiu, tot i que sembla que té molt manco impacte per a l'entorn. I és que, encara que tot sovint ho oblidem, la necessitat és la mare de la invenció.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris