cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
25°

“Mèl·leres que boten per dins la verdesca”

Primer pagaré deutes. Sí, el de títol. No és meu. L'he manllevat a en Joan Alcover. N'és un vers de la Serra, aquell poema apoteòsic que comença així: "Qui me du l'estrofa, plena de perfums/ abella brunzenta de ma soledat?..." (Ho dic per si algú el vol googlejar i llegir-se'l). En segon lloc diré que no és un títol amb segones. Hi ha animals, com també persones, que en comptes de caure en gràcia, cauen tort. No és el cas de les mèl·leres, potser les seves parentes les sól·leres, sí.

Un avantpassat meu, etílic, deia que les sól·leres s'agafen a tot temps. Es referia, òbviament, a les borratxeres o moixes. I quan algú diu que "amb aquesta sí que hi ha una bona sól·lera", vol dir que no se n'espera res de bo. La frase, ho dic perquè em ve de gust, té la seva correspondència masculina, aquest és un bon tord. De sól·leres i de tords, n'hi ha pertot, encara que els que ocupen el prosceni públic són més vistosos. Però he dit que no parlaria en segones intencions, ni molt menys en críptiques intencions. No, avui no parlaré ni d'en Matas, encara que amb ell hi hagi un bon tord i s'hagi fet una passa enrere i no véngui a declarar, ni d'en Nadal, ni de na Munar, ni de n'Estaràs.

Avui no parlaré de tords ni de sól·leres, avui toca de mèl·leres. Són més afortunades. Ja us ho he dit. No conec cap poema que citi cap de les dues aus mig maleïdes de què us he parlat abans, en canvi, la mèl·lera, potser pel contrast entre el seu bec quasi carabassa i el seu plomatge negre llustrós, o pel seu cant, sí; el citat de n'Alcover i un molt famós d'en Roís de Corella, Balada de la garsa i de l'esmerla. Sí, parlaré d'aquests animalons estimats pels poetes i els badocs, com jo.

I en parlaré perquè dimecres passat, tot just quan la neu hagué cobert el corral de ca nostra i una ullada de sol mig resplendia en el cel, vaig sortir a contemplar una mica l'insòlit paisatge portolà i vaig veure dues parelles de mèl·leres que feien una mica la torniola per allà. No sé si eren dues parelles fetes o per fer. Eren quatre animalons negres, lluents, com la neu irisada pel sol, amb el bec carabassa, també lluent. Feia un fred que pelava, malgrat la bavada de sol, un celistre que engegava la gent, però elles allà, diria que mig somrients, alienes a la gèlida blancor, al vent rúfol i a altres inclemències més, es disposaven a iniciar una parada nupcial, si més no, a començar-se a fer l'ullet, i trescar un indret adient entre l'enredadera, per fer-hi el niu.

Semblava impensable, aquest doble contrast. El del negre del plomatge i el blanc de la neu; i el de la inhospitalitat ambiental i l'elegància amb què les aus es movien i es contorsionaven. Sí, em va sobtar la imatge i podeu comptar que m'ha acompanyat aquests dies. Tota una lliçó, les mèl·leres. Després de la tempesta, en aquest cas nostre, la tempesta política que hem viscut aquestes darreres setmanes, ara sembla que ha vengut la calma. I n'Aina Rado ha estat elegida la nova presidenta del Parlament i aquestes coses que ja sabeu. Però havíem quedat que no parlaríem de política.

Clar, encara que el filòsof ens va castigar a ser uns animals polítics, no només de política viu l'espècie humana. I a vegades vivim amarats dins un pessimisme vital, ens feim adoradors d'una mena de determinisme atàvic, ens corprèn com una mena de pessimisme murphià que et ve a dir que facis el que facis tanmateix ho faràs malament, que vivim dins cul-de-sacs sense sortida, que, parafrasejant en negatiu el poeta, res no és possible, i no cal que facem res... La imatge bucòlica de les mèl·leres, no sé si popperianament -això és dogma d'en Xesc Bujosa-, desmenteix aquest clixé i ens abona a creure en les esperances.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere Llofriu, fa mes de 10 anys
Jo tambe estic poetic, mira: quan l'home -i la dona- destrossen la garriga per fer una merda de parc, per exemple, la immensa majoria d'especies, animals i vegetals, desapareixen, pero la merlera es queda. Aixi que podriem dir que es tracta d'un aucell (sub)domestic. A part de garrit, simpatic, vistos i, en consequencia, poetic.
Compte, pero, amb aixo de les parelles, els pinxos aquests, tan lluents i de bec tan carabassa, sempre son mascles; i es que, ves per on, al petit mon dels aucells, els mes garrits son els mascles.
Valoració:7menosmas
Per xesc bujosa, fa mes de 10 anys
Benvolgut Rafel: sempre he dit que darrere la teva façana d'escriptor aspre i hipercrític hi havia una anima amb vocació per a la lírica. Avui tenc un esplèndid motiu per demostrar una vegada més que quasi sempre o, fora falses modèsties, sempre tenc raó. Anava a dir el que pens sobre si les mel·leres poden ser un bon exemple per il·lustrar la teoria popperiana. He pensat, tanmateix, que amb una mica de palla el meu comentari el podria convertir amb un article i cobrar-lo. Els doblers no sobraran però a lo millor bastaren per agafa, junts, mitja sòl.lera si algun dia tornes per Son Pardo.
Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris