nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

El joc mentider de les suplantacions

Un home que s'havia fet passar per metge, ja havia fet vuit guàrdies // Descobreixen una falsa víctima dels trens de l'11-M (del dBalears)

Quins amateurs del suplantament! A mi ja m'haurien d'haver descobert no sé quantes de vegades, tenint en compte la meva natural inclinació a la suplantació. I no parl de la que exerceixen els escriptors; "Madame Bovary c'est moi!", bramava en Flaubert després d'haver suplantat una adúltera durant cents de pàgines de la seva novel·la. No, la meva capacitat és molt més real. Un temps vaig suplantar la personalitat d'un famós cantador de tangos argentí, feia con qui toca el bandoneó, ajudat per l'amic Biel, que feia com qui toca la guitarra.

Durant uns anys vaig ser... més ben dit em vaig fer passar per pilot de Jumbo, de Boeing 747. Sí, sí... segurament alguns de vostès han estat conduïts a l'altra banda de l'Atlàntic en un avió que menava un servidor. Molt senzill, recordin la pel·li en la qual Leonardo DiCaprio es feia passar per pilot d'aviació per escurar les butxaques de tothom. Idò un servidor no ho feia per això, sinó que, aterrorit per haver de pujar a un avió i seguint els passos que m'aconsellaren els meus terapeutes -amb un no em bastava-, vaig decidir que, amb un parell de classes d'avioneta i uns manuals que em vaig descarregar d'internet, em veia amb cor de menar una bèstia voladora. Com ho vaig fer forma part del meus secrets suplantacionals, però sí, pilotava un Jumbo d'aquí cap allà, i no de companyies del sud-est asiàtic sinó de molt més a prop... Tot allò que conten de les hostesses de vol no és cert.

Una temporadeta em vaig fer passar per psiquiatre, especialitzat, no un psiquiatre rònec: psiquiatre de dones. Només de dones. Amb una bona placa al meu despatx, decorat de forma exquisida amb quadres de Miquel Barceló i Menéndez-Rojas, prestatgeries en què es mesclaven obres clàssiques de la psicoanàlisi, de Freud a Lacan, i alguna de l'ergonometria més xunga i una bona chaise-longue folrada de cuiro marró. El boca-orella em féu tenir una clientela selecta de dones de la burgesia local amb problemàtiques molt profundes: necessitat de comprensió, desig d'amor, avorriment carregat de pasta... El que diuen dels psiquiatres i les seves pacients no és cert. També em vaig fer passar una temporada per director de cinema, i allò dels directors i les actrius tampoc no és cert.

He arribat a suplantar un conseller del Govern de Francesc Antich. Com que hi ha tants de partits que en formen part, no em va ser difícil. Em donaren una cartera molt important. I ho feia tan bé que n'Antich m'agafà carinyo. Em vaig fer trànsfuga i em vaig apuntar al partit socialista. La cosa es complicà quan vaig començar a sonar com a successor del president. A partir d'aquell moment, crític, vaig dir que me n'anava a un país llunyà per qüestions professionals. El que diuen dels consellers i les conselleres, o dels consellers i les seves secretàries, no és cert.

No hi podia faltar, entre les meves suplantacions, la d'un conegut gigoló. Havia d'estar molt en forma, atlèticament vull dir. Fins que vaig quedar penjat d'una senyora i ho vaig deixar. Va ser després d'enamorar-me. Era la dona d'un hoteler molt conegut, insatisfeta, que tenia, ella sí, les seves estratègies de dona. Fatal. Li agradava dur lingerie de la cara, roba interior de marca. Que si unes braguetes comprades a París que li feien el culet més rodó... el se contemplava, un pic dutxadeta, després de les brutors que havíem fet. I es pintava els morros i feia allò de mossegar-los i llepar-se'ls. Maquillada, pintada, entaconada, perfumada, amb sostenidors i braguetes. Sabia que amb aquell ritual em feia més ganes que quan havíem arribat, sabia que de bell nou la sol·licitaria: "El meu home em demanarà on he estat. Deixa-ho per demà. Demà hi tornaré...". Tanmateix, mentre deia això, ja em tenia ben agafat, sense cap intenció d'amollar-me... Molt complicat això de suplantar un putarrot de per Ciutat. Tot el que diuen és cert.

També em vaig fer passar per jefe d'una associació ecologista. Va ser bastant senzill. Amb l'adreça d'un pis cèntric, havia fet impresos, ferratines, pins i xapes. Organitzava nits de defensa de la natura, els polítics em donaven sous i posava medalles i diplomes als pilots dels helicòpters contra-incendis, als voluntaris que sembraven arbres, als mestres d'escoles sostenibles... entregava diplomes als de l'slowfood i als qui duen hindús i japonesos que prediquen a favor de la naturopatia i la comunió ecològica. El més fotut era que m'havia de disfressar, ja que, si sortia pels diaris, em podien identificar els traficants locals de cocaïna: m'havia fet passar, un temps, per un 'importador' de pols blanca. Per això anava desfressat, elegant però informal. Allò que diuen de les sostenibles és cert.

Un temps vaig aparentar ser canonge de la Seu. Els meus temps d'escolanet em donaren bon entrenament, sabia tota la missa en llatí. Era de la via integrista, molt de dretes, d'en Rouco. El més aparatós i dificultós eren les visites als bordells d'homes de ciutat, i la gran quantitat de coneguts que hi trobava -això de sortir de l'armari encara no s'ha generalitzat-, també polítics de tot pelatge. No fa gaire he suplantat un gran inversor de nivell mundial, en la mateixa línia de Georges Soros i Warren Buffet. Al fòrum econòmic de Davos vaig intervenir després d'un secretari d'Estat dels EUA, vaig dinar devora Lula da Silva i el president Zapatero. Dissimulant el meu accent, el vaig avisar que atacaríem l'euro i el deute públic espanyol. No em féu cas.

Una temporada em vaig fer passar per professor d'una disciplina estranya. Res no m'atura. Amb els meus powerpoint i el meu ordinador anava a fer classes com si fos un premi Nobel de la universitat de Columbia, company d'en Sala i Martin. El que diuen dels professors i les seves alumnes tampoc no és cert. Ara estudii la meva propera suplantació. He vist ja quatre o cinc vegades Tootsie, la pel·lícula on Dustin Hoffman es fa passar per dona. M'interessa el món del bollerisme. Ja n'estic entrenat, de suplantacions femenines vull dir. De fet, faig habitualment de divorciada en un grup de dones caminadores que van pel passeig marítim amb xandall i anorac, per disminuir greixos i evitar liposuccions.

Darrerament em faig passar per articulista d'un dels diaris més ben dissenyats d'Europa. Tenc tres negres llogats. Un professor retirat, amb la paga esquifida; un antropòleg marxista, expulsat del seu partit, i un jove sociòleg que ha de menester els doblers perquè es fa un xalet il·legal dins una ANEI. Cobren els articles d'amagat i en negre: el negres ho volen en negre, ja m'entenen... La veritat és que només hi afegesc un toc 'personal', ja em demanen més col·laboracions a ràdios i televisions.

En fi, suplantacions, o transformacions. Com a la vida real, parts del mateix joc: siau qui no sou!•

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris