nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
20°

Matar per la pàtria (1958)

Matar per la pàtria. Deixà vídues i orfes arreu del món. I tornar a casa. Dir-se que aquesta és l'obligació d'un bon ciutadà. Fer-se creure que ho exigeix la religió de l'himne i la bandera. Les dones de la pàtria no procreen fills. Procreen soldats. Després, feta la pau, puix que brega i pau solen obeir motius bords i econòmics, es torna a casa amb el cap alt. I l'assassí per obligació serà un fidel pare de família, i anirà a missa de dotze els diumenges, i treballarà de valent a una oficina, i se sentirà útil i bona persona.

Arribarà a dir que la guerra era una gran missió feta en nom de Déu. Es parlarà de l'espasa de la victòria al Déu dels cristians oferida amb suposat beneplàcit de la divinitat que mai no hauria matat una mosca. Els capellans bel·licistes, quan no puguin fer servir els textos pacifistes de l'evangeli, faran servir episodis violents o guerrers de l'Antic Testament. Això, tot plegat, era el missatge que l'escriptor nord-americà Sloan Wilson ens volia transmetre a través de la seva novel·la The man in the gray flannel suit, és a dir, l'home vestit de gris, l'home urbà, l'home immers en la multitud que va pel carrer i la presència del qual passa desapercebuda.

Però l'home burocràtic, que fuma cigarretes quan no mastega xiclet, té un passat. Nom Tom Roth i va de ca seva a la feina i de la feina a ca seva. Lluny de l'escenari del drama ha aconseguit matar part de la seva consciència. Però les nits són traïdores i retornen les escenes oblidades. "Tenc fills i aquesta és la referència més important pel que fa a la meva persona, importància perdurable. Perquè tot el que passa a un home es pot resumir en xifres... Pensà Tom que no havia recordat allò altre en molt temps. No és que hagués fet un esforç per oblidar-lo; la cosa era més senzilla, feia anys que ja no se'n recordava.

Es tractava del fet cert d'haver donat mort a desset persones. Fou durant la guerra, és clar, quan Tom era paracaigudista. Molts dels seus companys havien matat molt més homes. Nombroses tripulacions d'aparells de bombardejament i moltíssims artillers havien matat més, però no ho sabien amb certesa. D'altres havien estat llançats rere els rengles enemics i havien hagut de realitzar part de la matança en silenci, amb porres i ganivets. I sabien molt bé el que estaven fent, puix que la gran majoria eren persones ben equilibrades per a no distreure's pensant-hi; per a no estar orgullosos i per a no estar avergonyits de la seva gesta.

Eren coses pròpies de la guerra i ja no estava de moda parlar de guerra, i mai no havia estat el parlar del nombre d'homes que un ha mort. Tom no podia, tanmateix, oblidar la seva xifra. Eren desset. Però ja no li semblava un nombre real, només una dada estadística, petita, aïllada, que ningú volia saber. El seu cap restà buit...".

Evidentment, Sloan Wilson tocava en aquest capítol el moll de l'os. La societat és terriblement hipòcrita. La guerra és un engany, una hipocresia més, un crim multitudinari de fer el joc als rics, als poderosos, als egoistes i, per tant, als veritables assassins.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris