cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
23°

La nació de Castelao (1943)

"El concepte sociològic de NACIÓ es troba aclaparat d'elucubracions polítiques i filosòfiques amb capacitat per fer-nos oblidar el que veim, sentim i tocam; però no hi ha res tan fàcil de comprendre i definir quan consideram el fet nacional com una fatalitat biològica, independent de l'esser polític, que es bassa en la voluntat dels homes. L'obscuriment d'un concepte prové sovint de les barreges que en feim i la boira dins la qual es troba la idea de nació es produeix quan pensam en els atributs jurídics que li són essencials. Però la nació, per a nosaltres, és un grup humà tècnicament diferenciat que cobreix un territori característic que parla una llengua pròpia i regeix la seva vida moral i física per tradicions i costums peculiars. Aquesta nació pot tenir una sobirania civil independent o reduïda, pot conviure amb altres nacionalitats i formar amb elles una sola voluntat política. Pot, tanmateix, viure humiliada per una altra nació i sotmesa a un Estat opressor.

L'embull és muntat fàcilment quan la NACIONALITAT, que és un ésser natural, passa del sentiment dels seus fills a la seva voluntat política, és a dir, quan la Nació es vol constituir en un Estat". Alfonso Daniel Rodríguez Castelao, escriptor, polític i dibuixant (Rianxo, la Corunya, 1886-Buenos Aires, 1950), ens explica en aquests textos la seva idea de "nació". Inspirador del moviment galleguista, fou diputat durant la Segona República i s'exilià a l'Argentina en acabar la Guerra Civil. La seva obra més significada, Sempre en Galiza, recull el seu ideari. A través de la seva producció literària i plàstica o il·lustrativa ens va descobrint la realitat gallega i la problemàtica social del seu poble. La seva escriptura es caracteritza per la puresa de llenguatge i per un subtil humorisme.

Sobre el text que comentam deia: "Vaig començar a escriure aquesta segona part del meu llibre a Nova York, en els primers dies de l'any 1940, quan una tristor d'hivern em convidava a capbussar-me dins les meves meditacions. Escrivia a la llum d'una finestra ombrejada amb pobres cortinetes. A les nombroses finestres que podia colombrar des de la meva hi veia drames, comèdies i sainets que no em permetien posar fil a les meves idees. Tal volta, al davant de mi, hi havia txecs, austríacs, polonesos, finesos, jueus, alemanys i d'altres pobles i races, que potser tramaven llibres carregats d'acusacions; però del que estic segur és que no haguessin mai endevinat que a la llum d'aquella finestra hi treballava un gallec desterrat, amb més raó que ells per protestar. Cap dels meus veïnats d'allà davant podia saber que hi ha una pàtria anomenada Galícia i no els podia exigir que endevinassin la meva existència."

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Josep Planas Garriga, fa mes de 10 anys
L'exili argentí de Castelao no va ser el primer que va patir. El 1931 va ser elegit diputat a les Corts Constituents de la Segona República com a representant galegista. Fundador del Partido Galegista, el 1934 va ser desterrat a Badajoz pel govern d'Alejandro Lerroux.

Sempre en Galiza recull escrits enumerats en tres parts, més un “atri” a manera de pròleg: “Adro” (Badaxoz, Abril-outono de 1935):

“Os tres feixes de discursos que se axuntan neste volume –reflexos dun mesmo ideal- foron escritos no desterro, para escorrentar a moriña, e responden a situacións diferentes de lugar e de tempo: Valencia e Barcelona (1937), Nova York e Océano Atlántico (1940), Bos Aires (1943). E cavilado no limiar que que debía compor para encabezalos, opino que poden valer os pequenos artigos que escrebín en Badaxoz (1935), cando Lerroux tivo a ben ordear que me preparase para maores ausencias.”

A la primera part, escrita el 1937 podem llegir un comentari que Castelao el podria haver escrit per comentar el congrés del PP de dissabte passat:

“L'Estat centralista, esgavellant les realitats vives del país, va arribar a engendrar una mística patriotera en perpetu miratge de levitació. Els adoradors d'aquesta espècie de déu panteista s'anomenen españoles (...) La uniformitat centralista es manté d'abstraccions i tendeix a concentrar els comandaments de l'Estat en un punt cada vegada més reduït, fins a convertir-se en el centre ideal d'un zero enorme. Primer és una regió dominant, després una ciutat burocràtica, més tard un misteri polític i la seva forma última pot ser un home que comenci a cridar: ¡Arriba España! (Libro Primeiro, I, XIV pàg. 90)
Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris