nubes dispersas
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
29°

Papa doc i un malalt (1962)

"Torn del dispensari. El doctor m'hi ha fet anar per prendre les fotografies d'un malalt. La infermera em diu que procuri no desmaiar-me. Veig un home ajagut, amb un braç aixecat... Tot l'avantbraç no és més que una terrible nafra. Aquest home té una necrosi complicada amb una septicèmia. En el començament, una ferida sense importància que es va infectar i ara tot el braç s'ha perdut. El dugueren quan el seu estat era desesperat. Per què? La seva manca de doblers, ignorància, allunyament, manca de mitjans de transport, aquestes n'eren les causes. L'home gemega suaument i agita, amb convulsions, un dels peus.

Quina llaga més espantosa! Uns penjolls de pell tensa, negrenca, escorxada des del colze fins al puny, que deixa al descobert els tendons, així com tota la carn sagnant i inflada de l'avantbraç, esquitxat de taques verdes purulentes. Prepar l'aparell i concentraré tota la meva atenció en aquest braç. El que importa és aconseguir les fotos. He pres a poc a poc tres clixés i me'n vaig sense dir res més. Sense forces, he tornat a la meva cambra per vomitar. Demà prendré més fotos amb un flaix, puix que em sembla que aquestes han quedat obscures.

El més terrible del que ens passa és que no estam segurs de tenir prou antibiòtics per salvar aquest home. Els nostres proveïments s'acaben. Tal volta amb unes fotos que expliquin la nostra situació podrem rebre un donatiu d'antibiòtics. Si arriben massa tard, serviran per a altres. Pensau en totes aquestes regions on no hi ha més que un metge per a 50.000, 100.000 o 200.000 habitants i en els indrets on no n'hi ha cap, ni medicaments... i en canvi nosaltres, els afalagats, els afavorits, comptam amb un batalló de 2.000 metges només per a Brussel·les.

El doctor posa una bena al nostre pobre malalt. La nafra té un aspecte de cada vegada pitjor. En cinc dies aquesta infecció s'escampa pertot arreu del seu cos i la cara apareix molt inflada. Hem d'amputar el membre podrit...".

Qui això escrivia era Liliane van der Moortele, a Haití, en temps del president Duvalier, tot volent commoure algunes consciències de la vella Europa. Haití ja era en aquells dies un pou de tristor i misèria. Misèria sobre la pobresa i mort sobre la malaltia. La voluntària social, agosarada, valenta, no hi veia remei. El malalt moriria, tanmateix, al cap de pocs dies. Tot plegat havia de dur les voles voluntats a una situació d'impotència. Duvalier i els seus tonton-macoutés havien col·locat la cobdícia i l'orgull per damunt de tota altra cosa.

Rebutjaven i odiaven aquests estrangers que venien a donar aliments i salvar vides. S'embutxacaven els doblers internacionals d'ajut públic. Aïllaven la seva pròpia gent dels hospitals de campanya. Eren com criatures que no volien mostrar la merda, no fos cosa que els tinguessin per no-res.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris