nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
22°

La pluja de Leopoldo Alas (1884)

"Els núvols vermellencs, opacs, amples com estepes, venien de l'oest, topaven amb els cims de Corfí, s'esqueixaven i, desfets en aigua, queien sobre Vetusta. Uns en diagonals vertiginoses, com fuetades ferotges, com un càstig bíblic; d'altres, mandrosos, tranquils, en prims fils verticals. Passaven i en venien d'altres, i després d'altres que semblaven els d'abans, que havien fet la volta al món per anar a esventrar-se un altre cop a Corfí.

La terra fangosa es descarnava com els ossos de Job i sobre la serra es deixava arrossegar, per un vent igualment mandrós, la neu lenta i desmaiada, semblant a un plomall grisenc, i tot el camp, entumit, nu, s'estenia llunyà, immòbil, com el cadàver d'un nàufrag que raja l'aigua de les ones que el varen llançar a la vorera. La tristor resignada, fatal, de la pedra que la gota eterna forada era l'expressió muda de la vall i de la muntanya; la natura morta semblava esperar que l'aigua dissolgués el seu cos inert, inútil.

La torre de la catedral semblava, allà lluny, entre les boires, el pal d'un vaixell submergit. La desolació del camp era resignada, poètica en el seu dolor silenciós, però la tristesa de la ciutat negrenca, on la humitat bruta traspuava per teulades i les parets clivellades, semblava mesquina, repugnant, cridanera, com la cançoneta d'un pobre de solemnitat. No només molestava i no inspirava cap mena de malenconia, sinó que produïa un tedi desesperant...".

Heus aquí una pintura magistral de la natura hivernenca. El seu autor, Leopoldo Alas Clarín, asturià de nissaga encara que va néixer a Zamora. Es tracta d'un fragment de la seva obra més emblemàtica, La Regenta, editada a Barcelona el 1884 i que ens presenta un quadre viu de Vetusta, la ciutat que ofega els protagonistes, com és el cas d'Ana Ozores, que veu que la joventut li fuig com els niguls quan passen per davant de la lluna. I la lluna, en aquesta comparança de l'escriptor, és ella, que anant tota sola pel món va caient dins l'abisme de la vellesa, dins la foscor de l'ànima, sense amor, sense esperances.

Una novel·la que és també un mosaic animat de les classes socials, de l'aristocràcia i el clergat, que encara conserven les regnes del poder i dicten les normes. Leopoldo Alas (1852-1901) era, a més de novel·lista, crític i també periodista, que havia per nom complet Leopoldo García-Alas y Ureña, krausista, professor d'economia política a les universitats de Salamanca i Saragossa i de dret romà i natural a la d'Oviedo.

Era, per altra banda, un autor d'arrelada moralitat, amples horitzons intel·lectuals i posicions anticlericals. En l'obra que comentam narra l'adulteri d'Ana Ozores, una dona massa sensible per poder suportar l'ambient d'estretes i fèrries convencions socials de la seva ciutat, Vetusta, que no és altra cosa que la bella urbs d'Oviedo, la capital del bable.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris