nubes rotas
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

L'home que esquià damunt un sac de plàstic

Solament havia esquiat una vegada en la seva vida. A manera d'esquís, un sac de plàstic. A una muntanya dels Pirineus, una nit de lluna plena. Pròpiament dit encara mai no ha esquiat. En aquella ocasió, simplement s'havia lliscat per un pendent cobert de neu damunt un gruixut sac de plàstic, d'una coneguda marca de fertilitzants, que havien trobat, els seus amics i ell, a una portassa d'una casa als afores d'un petit i remot poble de dalt d'aquella serralada. Al costat de França. Havien arribat al poble i a la casa en circumstàncies extraordinàries. No sabien quants de dies hi restarien. Únicament sabien que havien de comportar-se discretament i passar tan desapercebuts com fos possible. En cas de complicacions haurien d'arribar a França amb tot el sigil del món i la major rapidesa possible a través dels camins de muntanya que conduïen al país veí.

No era fàcil passar desapercebut entre una població que a penes sobrepassava les dues-centes persones. Ells eren companys d'estudis i amics o coneguts de la filla de l'amo de la casa que ocuparen, un metge de Barcelona, que aprofitant que les classes de la universitat havien estat suspeses, per ordre del Govern, es dedicaven, suposadament, a l'excursionisme. Però, de fet, podríem dir que la meitat d'ells acabava de conèixer l'altra meitat en el mateix trajecte d'anada. Una meitat estudiava medicina i l'altra meitat, ciències. Per descomptat, el pare no en sabia res, ni podia imaginar mai que tingués la casa de muntanya plena de gent aquells dies d'hivern. Ho sabria. En marxar deixaren al compte que tenia a la fonda del poble les factures d'alguns sopars que hi feren. I de fet, segons conta el meu amic, l'esquiador del plàstic, els únics records que li queden d'aquells dies a la muntanya són els sopars a la fonda, l'extraordinària sessió d'esquí i la filla del metge. En algun lloc amagat del còrtex cerebral encara avui li apareixen, imprecises, agradables sensacions d'aquells dies ja llunyans.

Pot semblar mentida, però els estofats i la botifarra amb mongetes que els donava per sopar la mestressa són, de totes les sensacions, les que encara avui percep amb més claredat. És més, les úniques botifarres amb mongetes que mai li han agradat han estat les que menjà a aquella fonda pirenaica al costat de la frontera. Pensa que existien dos ingredients que les feren úniques: la fam acumulada i la mà protectora de la madona, que les tractava com si fossin fills. La senyora, ja des de la primera nit quan els va veure arribar, mentre la filla del metge la saludava i li contava algunes excuses per justificar la seva presencia allà, se n'adonà que no era l'excursionisme el motiu pel qual havien arribat al poble. Fou ella mateixa qui tingué la idea de deixar el càrrec de les menjades al compte del pare. A ells aquest fet els importava poc i no els preocupava gens ni mica que el metge ho sabés, de fet els anava molt bé, per les seves paupèrrimes economies, lliurar-se de pagar.

La lluna nova, entrada ja a la seva segona setmana, els assenyalava el camí que haurien d'emprendre si la fosca que els perseguia arribava. A mesura que començàs a minvar la resplendor de l'astre, el camí es faria més difícil i l'haurien de tramuntar de dia i al descobert. La llum era la seva obsessió. Quan el pleniluni platejà la neu que cobria el camp immens que baixava des de la casa, començà el compte enrere. La profunditat del pendent del costat de l'habitatge únicament es rompia per la negra veta del camí que, recolzat damunt un marge de pedra seca, hi arribava. Pere, un d'ells, el més ingenu, llibertari més pel seu cor generós que per les seves idees, il·luminat, sortí amb un sac de plàstic, l'estengué al terra i, davant la perplexitat de la resta, va iniciar una sobtada cursa cap avall. L'aire gèlid li cruixia la pell de la cara i la llarga cabellera li onejava enmig del silenci, que era romput únicament pel frec del plàstic amb la neu gelada, com el xiulet d'una fletxa que cerca la diana. Va saltar el tall de camí, el marge de pedra, i continuà. Rere d'ell, tots els altres; cada un o una amb el seu sac. Un estol d'estores de polietilè, en plena festa entre la llum blanca mentre esperaven el capot de la fosca negra que no deixava volar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris