cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
20°

El carreró dels lladres

Va ser en el si del Renaixement italià que va néixer La Comedia dell'Arte. És per primera vegada en la història moderna que apareixen els actors professionals. Màscares, cucaveles i tot una sèrie de registres escènics feren molt popular aquest teatre. Tenia una particularitat. No es basava en textos, si més no en textos preestablerts, sinó que els actors feien servir una plantilla, un canemàs, que anaven repetint per places i ciutats, un argument fix on, de manera improvisada, segons el lloc, hi anaven introduint modificacions.

A vegades, en la vida real, també hi ha canemassos argumentals que es van repetint. Els arquetipus es mantenen, potser circumstancialment, i per aquesta tècnica teatral que ara està tan de moda i que consisteix a modernitzar els clàssics, canvien els noms dels personatges, però no l'essència.

Ara contaré una història que va ocórrer al meu poble. A Pòrtol hi ha un carreró que els vells del llogaret coneixen amb el nom del carreró dels lladres. No és un topònim accidental, sinó que té els seus fonaments en un fet verídic que hi va passar. Allà hi aplegaren uns lladres. La cosa va anar si fa no fa així. Es veu que a la presó feren amistat uns lladres que els devien haver d'alliberar en una data semblant. Els facinerosos acordaren que un cop al carrer anirien a una casa de Pòrtol a robar, que un d'ells, ara no sé per quines cinc-centes, sabia que tenien possibles, per tant, es podien endur un bon botí.

Establert el pla es preparen per dur a terme la malifeta. El que no comptaren és que el mateix que havia establert l'objectiu del botí va anar a aquesta casa i els va alertar que tal dia patirien un robatori. Aleshores, ja preparats, deixaren executar el pla i encalçaren els lladres fins que foren agafats en aquest indret que encara la memòria popular conserva. És evident que el confés es va alliberar d'anar a la presó. Però la història no va acabar aquí. Els reus varen complir la seva pena, mentre que el que se n'havia deslliurat per la confessió, també va fer la seva. La tragèdia va esdevenir quan, acabada la reclusió, els traïts varen assedegar la seva set de venjança i varen "liquidar" el delator: el trobaren mort d'una manera ben sàdica, li havien travessat el cap, d'orella a orella, amb una agulla de fer calça de pastor.

Va ser, aquest fet, una història amb un argument universal. Per una banda hi havia la companyonia, real o interessada, dels facinerosos. Hi va haver la delació: el lladre que va cantar. Sempre m'he demanat per què ho va fer. Se'n degué penedir? Va voler rehabilitar-se davant la seva comunitat? O quan es va veure estret degué pensar que aquesta era l'única manera de salvar-se ell, deixant penjats, quasi literalment, els companys de viatge... No ho sabem. També hi va haver venjança, tràgica i sanguinària. Vaja, un canemàs argumental, com els que feien servir els actors de la Comedia dell'Arte renaixentista.

Ara, aquests dies, impàvids, hem assistit també a una història amb un canemàs semblant. La complicitat primera entre un grupet de persones, algú, que quan s'ha vist estret, ha cantat, per atenuar les seves penes? Per no passar com a únic malfactor? No sabem ben bé quines raons hi ha hagut. Tampoc no sabem si hi ha hagut o hi haurà venjances, ja siguin sicilianes o florentines. Cada un dels lectors, posats a trasmudar-se en actor per uns instants, podrà, a partir del canemàs que us he explicat, de la història verídica vull dir, escenificar aquesta altra representació segons com li véngui de gust i segons el seu demble i el grau d'inspiració. Potser només tendrà un petit problema: trobar el topònim, un indret imaginari on té lloc un dels clímaxs. Atès aquest costum de modernitzar els clàssics i per no caure en localismes costumistes, ben bé podria ser en una autopista: l'autopista dels lladres.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Dolors, fa mes de 10 anys
A l'escola, quan algú no se'n sabia sortir sol i anava a contar-ho a la mestra, cantàvem "Cueta, cueta, ve un barco ple d'estidoretes que talla sa llengua a ses nines cuetes"; després de la marranada den Franco també n'hi va haver a voler de "cuetes" que , a banda de mirar per la "causa" miraven pels seus interessos més propers, i varen fer porcades a voler; la policia també té els seus "cuetes" que els serveixen no per acabar amb la brutor, no, els cuetes miren per ells.

I ara igual. Tenen collons aquests que canten si els convé, i potser també té collons que això pugui passar, que es pugui negociar, vull dir.

Quina desgràcia haver estat en mans de sangoneres brutes com aquestes durant tant de temps. Mal rebenteu bruts i brutes.
Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris