cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 24°
22°

Les cel·les de Chopin i Malamadre

Ho he de reconèixer. L'estada de Frederic Chopin i George Sand a l'Illa em continua "abduint" després dels anys. I això que sols varen romandre aquí durant tres mesos. Ja sé que d'això en fa dos-cents anys i que durant el 2010 podrem gaudir de concerts, conferències i altres herbes, i que el seu preludi de la gota d'aigua arriba ja no sols al cor, sinó també a les entranyes. Ho sé i ho vaig comprovar fa uns quants dies quan escoltava Joan Moll interpretant aquesta peça. Diuen que la va compondre mentre esperava la seva estimada a la cel·la (2 o 4, no seré jo qui ho discuteixi) de la Cartoixa de Valldemossa i ella era a Ciutat. Es va posar a ploure intensament. Tant, que ell va pensar que l'havia perduda per a sempre i d'aquella angoixa, aquesta meravella de la música universal. Això era a finals de 1838 o principis del 1839 i aquell piano continua sonant com el primer dia.

Unamuno va dir que Chopin estava malalt de tisi i de George Sand. Hi pot haver res més romàntic? Us imaginau l'amor del compositor i la baronessa que duia calçons i fumava, a les cel·les de la Cartoixa? També m'he assabentat aquests dies que aquells pianos relacionats amb el compositor romàntic continuen fent una feinada. Pensava en la solidesa d'aquell amor i d'aquells instruments antics, quan de sobte va sonar el telèfon.
- Ei, som na Bel. Véns a Ikea? He d'anar a comprar una prestatgeria. Ja no hi caben, a la que tenc, més capítols de la sèrie Dones entretingudes.

- Ai, Bel, ara pensava en pianos de dos-cents anys i tu em véns amb mobles que pots muntar amb una sola clau que no sé com es diu.
- Mira, no puc quan et poses així. T'esper a la cafeteria i parlarem d'aquest tema. No m'estranya que no ens durin els homes, si tenim la bevedora tan alta. A les dues. Demanaré pilotes, patates i pastís de poma. No em facis esperar.
- A les dues menys cinc vaig irrompre a la cafeteria i ella ja estava asseguda ben satisfeta. Havia comprat una prestatgeria, dues paelles, un sofà nou i un mirall "perquè em fa molt prima. A que mola?"
- Hola, Bel.
- Hola, flor romanial. Allen.
- Woody Allen? Aquí? Hala ves...
- No, pomarrot. Es diu Allen, la clau que serveix per muntar tots els mobles.
- No em parlis de modernitats, que vénc enamorada de Chopin i del seu piano.
- Amb quaranta-nou quilos que pesava, no el podia tenir molt gros...

- Saps que Frederic va estimar George Sand fins al final i que el piano que va fer ressonar els seus amors encara avui és ple de vida? Allò eren mobles i instruments. Veurem què et duren a tu el sofà, la prestatgeria i les paelles que has comprat.
- Et quedaràs sempre sola amb aquests plantejaments. Mira, aquí tenc la clau Allen. Amb una sola mà i una mica de pressió, tendré tots els mobles muntats en un parell d'hores. Així, talment, són molts dels homes avui.
- I què té a veure això amb la meva solitud?
- Simplement que, igual que els muntes, els pots desmuntar i regalar a Deixalles. Per què vols un moble que et duri dos-cents anys o un home per a tota la vida? No veus que després no te'l podràs llevar de damunt ni amb una planxa calenta? I té. Vull que t'enduguis la clau Allen, la posis davall el coixí i pensis el que t'he dit cada nit abans de dormir-te. Viu la vida, dona!... que em tens... farta.

Em vaig menjar triple ració de pilotes i fins i tot dos trossos gegantins del pastís de poma que, per cert, era boníssim. Quan vaig arribar a casa, vaig decidir oblidar Chopin i George Sand i vaig arribar a la conclusió que mai no defrauda: "On et penses que no hi plou, no s'hi pot estar de goteres". Però això de les cel·les... em posa un munter. I la cel·la 211? Tal vegada en Malamadre es troba molt sol, ara que Juan Oliver no hi és, i segurament amb un vis a vis cada setmana i un parell de telefonades ambdós seríem ben feliços... Tot i que després del darrer motí va quedar una mica tocat. Però amb el meu amor segur que es cura. Què m'ha dit na Bel que havia de pensar amb la clau davall el coixí? Ara no me'n record.
Riiiing.
- Daniel Monzón? Hola! Em podries donar el telèfon de.... Perdó? Ficció has dit? Beeeeeeel...

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 10 anys
Na Lina no és s'únic motiu per a llegir es Diari de Balears (també hi ha en Llorenç Capellà, en Guillem Frontera, en Joan Melià, En Toni Marimon, en Biel Florit, na Kika Rodríguez, en Francesc Bujosa, en Mateu Morro i alguns que em deix, disculpau-me) però sí que és un des més interessants. Si es diari parlàs més de ses altres illes i no tant de Mallorca encara hi trobaria més motius
Valoració:6menosmas
Per madame claude, fa mes de 10 anys
Cavallet quan eres jove, si´l'únic motiu que trobes per llegir aquest diari són els articles de na Lina, pot ser hauries de fer-te amb els llibres del marqués de Sade, que encara et quedaries més a ple.
Valoració:-4menosmas
Per Cavallet quan eres jove, fa mes de 10 anys
Fantàstic, Lina. Ets l'únic motiu HE ESCRIT L'ÚNIC, per a llegir aquest diari. La teva visió romàntica però també escalfada -amor i entrecuix- em retorna a les millors sensacions de la meva joventud
Valoració:2menosmas
Per Toni Parreta, fa mes de 10 anys
Com sempre genial, Lina, genial.
Valoració:7menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris