lluvia ligera
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
19°

Equidistància

No crec que sigui cap mentida argumentar que dins la tempesta general de la política balear, el mallorquinisme, el nacionalisme, viu la seva particular tempesta. I dic particular tempesta perquè, dins el clima global, aquest espai polític hi afegeix elements específics de convulsió: fragmentació, indefinició, desorientació... Bé, dins aquests elements específics podríem veure algunes qüestions que, en la meva humil opinió, són estructurals del debat del nacionalisme a les Illes Balears. Una d'aquestes qüestions és la de l'equidistància, és a dir, la de si el nacionalisme ha de tenir una entitat pròpia i independent dels dos grans blocs conformats per PP i PSOE o bé si n'ha de ser un satèl·lit, d'un dels dos grans partits espanyols.

Certament és un debat reiteratiu, tanmateix, hi ha posicions i parers que en la meva interpretació només s'entenen si tenim en compte que hi ha persones i col·lectius que conscientment o inconscientment es troben ancorats en allò que podríem anomenar la síndrome del satèl·lit. Anem a pams. Dues idees prèvies. La primera idea: no confondre dues situacions diferents: pacte i síndrome del satèl·lit. Si un o uns partits nacionalistes tenen un pacte de governabilitat amb socialistes o populars entra dins la lògica de les coses que hi hagi un tancament de files, una disciplina de vot, un cert seguidisme si es vol dir de manera una mica despectiva. Segona idea prèvia: els partits estatals modulen el seu discurs territorial en funció de si els seus ocupen el poder a la Moncloa.

Per exemple el PP de Balears, ara que els seus no governen a l'Estat, fan alguns plantejaments sobre autogovern o finançament que són plenament assumibles des del nacionalisme. Possiblement aquests plantejaments poden ser oportunistes i contradictoris amb la seu central madrilenya, però això és un altre tema que, en tot cas, posaria en evidència els conservadors. A partir d'aquí, allò essencial és la vocació que cada actor polític es marca i interioritza. Una vocació que com sempre es troba condicionada per les circumstàncies o per allò que jo he explicat com a idees prèvies. Sigui com sigui, sempre he tengut la sensació que hi ha gent i grups que en la seva mentalitat, als socialistes, els ho acaben perdonant tot.

És aquesta mentalitat on els temes concrets no tenen importància perquè es parteix de la base que n'hi ha uns de bons per definició, encara que fan alguna polissonada, i uns altres de dolents, molt dolents, el dimoni amb banyes, també per definició. Pens que aquesta mentalitat, tan poc equidistant, al final consolida la síndrome del satèl·lit. Perquè, per molta retòrica que s'hi posi i per molt bones intencions que hom defensi, al final aquesta mentalitat acaba determinant i exercint una espècie d'autocensura que ens resta llibertat i capacitat d'acció. Supòs que dins l'autoodi hi ha multitud de complexos, i aquest que comentam, possiblement, és un dels complexos que arrossegam. Un sistema de partits propis potent i amb força no pot dependre d'aquesta manera dels partits estatals. Ens hem de valer per nosaltres mateixos i no per les nostres proximitats. Les afinitats han de ser, sobretot, al nostre projecte i als nostres programes; aquestes fidelitats al rival no les acab d'entendre. Tant de xerrar de llibertat i d'independència i quan grates veus que dins algunes mentalitats són els components que més es noten a faltar.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Miquel, fa mes de 10 anys
Visquen els aires de renovació que aporta el sr. Melià. ¿Per què em venen ara a la memòria les paraules del príncep Salina a "El guepard" quan diu que " Cal que de tant en tant canviï tot perquè tot segueixi igual?"
Valoració:7menosmas
Per Pere Antoni Ponds, fa mes de 10 anys
Vaja article més justificatori. Sembla que sols diu: ei! que podem pactar amb el PP! És molt decebedor. Què el PP i el PSOE són dos partits tereseta, menyspreadors de la nostra nació? No n'hi ha cap dubte ni un, Però així i tot hi ha una certa distància desigual entre l'un i l'altre i una posició nacional mallorquina. El PP i el PSOE són, els dos, de dretes, però el PP és d'extrema dreta. El PP i el PSOE són, els dos, centralistes, però el PP és etnicida i franquista. Alerta Pep que per esquivar la posició del que tu dius satel.lit no acabis desintegrant-te. Si ets nacionalment digne has de tallar amarres amb els corruptes i caminar tot sol. I no has de tenir por dels nacionalment dignes que estiguin més a la teva esquerra, perquè, al cap i a la fi, una posició nacional ferma durà, en darrer terme a definir una confluència dels nacionalistes i aquesta serà, pel pes de la lògica, una confluència de centresquerra, per definició contraposada al PP. Les coses són així i val més abordar-les des del començament amb rigor si no voleu repetir el mateix viatge cap al no res que heu fet.
Valoració:-4menosmas
Per Joan A. Coll, fa mes de 10 anys
No, res no serà mai més igual.

Tal vegada sí que situant-se (més que definint-se) en l´equidistància ens seguim d´alguna manera declarant dependents dels dos pols entre els que ens volem ubicar. Fóra, però, ingenu ignorar la seva existència anihiladora.

Si hem de ser justos cal reconèixer que, com a mínim pel que fa a la llengua, el PSOE illenc sempre ha mantingut una postura que s´adiu bastant més amb la legalitat vigent que la defensa el PP. Però també és ver que, si més no a nivell etnogràfic, el PP illenc es mostra tot sovint sorprenentment més arrelat al país que els socialistes. Sigui com sigui, però, a nivell estatal, que és el que realment compta per a ells, els dos "grans" esdevenen igualment insensibles, pel cap baix, cap a tot fet nacional que no sigui el seu propi, que comparteixen: Guerra, Rajoy, Zapatero, Aguirre, Bono, Aznar, Rodríguez Ibarra... Indistingibles.

Equidistància? Independència? Centralitat política. Un repte fenomenal. El repte de la llibertat.

I des d´aquesta llibertat potser sí que caldria assumir la necessitat de definir-nos més des de nosaltres mateixos, tot carregant-nos ideològicament, a la recerca de l´espai propi que ens pertany de manera natural, i que és potencialment enorme. Tot refusant ser el segon espai de ningú, o el tercer... Construint, senzillament, el nostre propi espai. El primer-
Valoració:15menosmas
Per tot sera igual, fa mes de 10 anys
exacte! me creure que UM es nacionalista quan demani millores per Mallorca envers de cadires i sous per mantenir fidelitats. partir del concepte d'equidistancia es una perversio: perque t'has de definir en funcio de la dist``ancia amb els estatalistes? cal assumir identitat pr``opia i ser un partit amb ideologia. si continues amb el discurs de la equuidistancia te delates; no creus que s'ha de parlar de qu``e pots oferir a la societat com a partit envers de dedicar el temps a deixar clar a tothom que pots pactar amb uns i altres. quin discurs mes obsolet, quines paraules mes sentides i gastades...pensavem que era una altra cosa refundar. i tot aixo no vol dir que en un moment donat se pugui pactar amb el pp si tan be ho fa...pero fer de l'equidistancia una idea que interessa tant deixar clar ...uy uy uy...
Valoració:-11menosmas
Per Joan Capó, fa mes de 10 anys
El dBalears hauria de fitxar en Miquel Amengual d'articulista.
Adéu a tots ( que inclou les totes). Millor: adéu a tothom.
Valoració:2menosmas
Per unitat de cures intensives, fa mes de 10 anys
Un partit nacionalista que es faci valer ha de poder ser festejat per qualsevol dels dos membres del bipartidisme estatal. I, a l'hora de concedir el suport, ha d'exigir molt i amb decisió. I ha d'exigir no només cadires de càrrec.
Valoració:10menosmas
Per Miquel Amengual, fa mes de 10 anys
Tal vegada dins la teva perplexitat no t'has demanat quins en fa l'esquerra estatal també assumibles, me trec el capell davant d'aquesta intel•ligència preclara, jo som incapaç de destriar els conservadors dels progressistes, si no és per la capa de pintura superficial d'acabat, els uns la duen blava i els altres roja però llevat d'això son idèntics.

Beneïda Ignorància.
Valoració:12menosmas
Per El Club dels Perplexos, fa mes de 10 anys
Quin plantejament sobre autogovern fa el PP de Balears que sigui plenament assumible des del nacionalisme?
Valoració:0menosmas
Per Julià, fa mes de 10 anys
Aquest escrit és un avís del president per a mentalizar-nos que UM té la intenció de pactar amb el PP.
Valoració:-35menosmas
Per Miquel Amengual, fa mes de 10 anys
Benvolgut Josep, penso que has fet un anàlisi força encertat, i coneguent com conec l'entrellat del nacionalisme d'esquerres a aquesta terra, a més a més has posat el dit a la nafra.
Es cert que la equidistància és un esport de risc, l'efecte frontissa és molt fort, de vegades pejorativament deixa al carrer visions subjectives més relatives a una subhasta de bens, (els públics), que a una lògica d'aritmètica parlamentària. Però no és menys cert que aquesta equidistància és la única garantia que hi hagi una certa independència política de l'estat, sabem per experiència que el predomini d'una determinada força a les institucions autonòmiques i a l'estat a la vegada, sempre és tradueix en una relaxació dels compromisos estatals cap a la comunitat (per dir-ho políticament correcte).
Quan el color de les administracions autonòmica i estatal és diferent, hi ha un victimisme autonòmic que no s'acaba de materialitzar, dibuixar, o definir, els dos grans partits estatals sempre matisen les demandes dels seus delegats autonòmics.
En relació a la posició respecte de la bilateralitat, també hi ha dues posicions estratègiques tradicionals al ventall polític autonòmic, els conservadors llancen cants de sirena al possible aliat diguent mentides sense embuts, i com be dius de manera oportunista i contradictòria amb les prescripcions de la central estatal, d'altra banda tenim els progressistes amb els seus dos satèl•lits principals. El primer d'aquests és debat contínuament entre la fidelitat a la vesant esquerranosa i la vesant nacional, que els ha provocat una crisi d'identitat que fa tant que dura que ja s'ha enquistat i ha passat a formar part del mobiliari, provocant que perennement hagin de jugar amb les mitges veritats o mitges mentides, a conseqüència que sempre s'imposa el seguidisme partidari respecte del seu germà gran progressista. El segon, l'extrema esquerra s'ha convertit en un grupuscle que sempre des d'un seguidisme absolut, només cerca una petita parcel•la institucional que li permeti parlar a la parròquia de les excel•lències de la puresa de la gestió marxista a la societat actual i que ja no els entén ningú ni tan sols els seus propis seguidors.
Però tots sabem que el que diu mentides només amaga la veritat sap on aquesta roman, i el que diu mitges mentides o mitges veritats (això sempre ha estat un punt de vista indefinible) no sap on roman la veritat, no sap quina és la veritat, no sap quina veritat vol.
Per tot això també sabem que els conservadors amb la seva astúcia ofereixen un caramel enverinat a l'aliat “equidistant”, el mateix que fan els progressistes subtilment, tot enganant barroerament al primer company de viatge que sempre es debat en públic entorn de la dualitat esquerra – nació, però que en essència, dins el seu codi genètic du impresa la fidelitat incondicional al seu veritable referent estatal, que és efectivament el seu capdavanter, i que supera de molt la possibilitat nacional del partit.
Així és que no afluixeu gens i manteniu-vos al bell mig, que sou els únics que veritablement teniu possibilitats d'aguantar la ventada estatalista que han engegat els dos grans partits espanyols, heu de recordar be, que les frontisses fan anar les portes cap una banda o cap a l'altra . . .

Salut per tots i totes.
Valoració:11menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris