lluvia ligera
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
26°

Quan pensar fa mal

Tot allò que està succeint fa mal, no només des del vessant polític sinó molt particularment perquè afecta la salut pública. Però aquest mal és encara major des del punt de vista moral. Augmenta si es mira amb perspectiva de passat i angoixa si es contempla amb la mirada posada en el futur. L'article de Miquel Payeras titulat Fi d'època?, publicat en aquest mateix diari dilluns, era especialment punyent, sobretot perquè venia d'un expert que coneix en profunditat els detalls de la transició política i ha seguit puntualment el dia a dia de l'autornomia a les Illes Balears. La mirada de Payeras tenia un gran interès des del punt de vista periodístic, particularment perquè oferia una perspectiva que s'ha perdut en moltes de les nostres anàlisis.

Em referesc a la perspectiva de la memòria, a les reserves energètiques de l'esperit que atorga conèixer i saber llegir el present, sense ser esclau dels titulars ni dels càrrecs. En conjuntures com la present, val la pena recordar i posar en valor els magatzems de memòria, com una reserva de subsistència imprescindible. Res d'allò que passa no és nou, tal com ens recordaven els llibres de la saviesa de l'antigor. Potser la manifestació més contemporània d'aquesta vellura té alguna cosa a veure amb la informació i la forma com la ciutadania recicla aquest al·luvió informatiu, deforme i desestructurat.

El sistema està pensat com una OT, feta a mida dels assedegats d'ambició i d'èxit fàcil. Com a conseqüència d'això, els mitjans t'ofereixen popularitat a curt termini i t'eliminen de la cursa de l'èxit; tot plegat mentre la política et fa important o t'exclou de forma molt particular; el mercat també ofereix tota casta de productes per embellir la mediocritat i transferir-la en forma de marques solvents. Tanmateix ningú no et converteix en un personatge de pes, que aguanti bé el pas del temps i que es conservi íntegre en la memòria popular. Per això, val la pena pensar, observar la realitat amb la perspectiva que dóna el temps i imaginar sobre allò que quedarà de tots nosaltres, sobre allò que es conservarà en la història d'aquesta generació i qui suportarà la crueltat del pas del temps, fins a convertir-se en referent d'una època particularment insolidària. Seria molt lamentable que de la democràcia actual, és a dir de l'autonomia, en quedés el mateix que en resten en l'actualitat de les institucions provincials i locals.

Vull pensar que d'aquest terratrèmol se'n salvarà un llegat així mateix rellevant, amb persones, projectes i dinàmiques socials que persistiran, alguns fins i tot es proposaran com a models per a l'esdevenidor, potser perquè ara no hi ha herois, ni mites, ni governants tocats per la mà dels déus, sinó persones de carn i os, que potser seran model de vida per a persones fràgils i sensibles que de forma austera i senzilla reconstruiran el futur, seguint la filosofia col·lectiva de les formigues. Pensar tot això és particularment dolorós, perquè hom s'imagina en el quiròfan, sedat, somiant recobrar aquella salut del cos i de l'ànima que ha perdut lluitant.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Anarquista, fa mes de 10 anys
L'esperit que ens queda és el de cremar, perquè tú també sabies amb qui se colgava l'esquerra. Menys romanços. Menys predicar ètica quan el que teniu només és estètica.
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris