cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
20°

Menors delinqüents

Diversos delictes extremadament greus comesos per adolescents han portat la societat a un debat sobre el tractament legal que caldria donar als menors que delinqueixen. S'han aixecat veus que en reclamen penes més dures i, fins i tot, la possibilitat de davallar la majoria d'edat penal per tal de poder-los jutjar com si fossin adults. D'altres han alertat dels perills que suposaria judicar els actes d'un menor com si fos una persona acabada de fer.

Des del meu punt de vista, tant els uns com els altres tenen part de raó. Per una part, no és de rebut que els jovençalls puguin campar a la seva com si la llei no existís i que siguin conscients que, facin allò que facin, no aniran a la presó. Per altra banda, tampoc no em sembla correcte que una persona que encara no és prou madura psicològicament sigui tractada com si ja ho fos.

El meu parer és que el problema no rau en el tractament del delicte, sinó en la seva prevenció. I aquí hi tenen molt a veure els centres educatius, els serveis socials i la Fiscalia de menors.

Actualment, quan els serveis socials detecten un infant mal alimentat, mal vestit, brut o que els seus pares no el duen a escola, proven de capgirar la situació i, si no ho aconsegueixen, passen el cas a la Fiscalia de menors, la qual pren les mesures legals pertinents, des de la imposició de penes i sancions als pares fins, en casos extrems, la retirada de la pàtria potestat. Fins aquí, la cosa sembla anar més o menys per on hauria d'anar.

El problema apareix amb els adolescents. Als instituts ens trobam amb alumnes que, els dies que assisteixen a classe, no fan feina ni en deixen fer, que són irrespectuosos amb els companys i els professors i que incompleixen les normes seguit seguit. Són els anomenats objectors escolars, els quals no entenen el favor que els fa la societat quan els ofereix formació gratuïta sinó que, altrament, veuen la seva permanència dins el sistema educatiu com una imposició intolerable. Dins aquest grup n'hi ha alguns que mostren un comportament especialment greu. No tan sols molesten i boicotegen les classes. També presenten comportaments que podríem anomenar predelictius o, en alguns casos, fins i tot delictius: practiquen l'assetjament contra alguns companys, consumeixen drogues, cometen petits furts sempre que en tenen ocasió... Els centres, davant aquestes situacions, fan el que poden. Solen avisar els pares i reclamar-los la seva ajuda. En alguns casos funciona i la situació s'adreça. En d'altres, emperò, o els pares són com els seus fills i, per tant, els justifiquen, o són gent que no se'n preocupa gens ni mica i ni tan sols acudeixen quan els envien a demanar o, si hi van, tanmateix no arreglen res.

En aquests casos la passa següent és informar-ne els serveis socials, els quals intenten canviar l'actitud dels pares i dels fills i, quan no ho aconsegueixen, passen el cas a Fiscalia de menors. L'execució de tot aquest seguit de passes i, sobretot, la lentitud de la justícia, fa que els menors puguin continuar campant a la seva una partida d'anys més fins que, a la fi, els criden a declarar. En molts de casos d'absentisme escolar, per exemple, l'alumne arriba fins als setze anys i acaba l'obligatorietat d'anar a classe i encara no l'han cridat del jutjat. O el criden quan fa dos anys que no ha aparegut per l'institut i, per tant, és gairebé impossible tornar-lo a inserir dins el sistema educatiu.

Naturalment, mentre els papers corrien, el menor ha estat al carrer, s'ha anat sentint cada pic més impune, més segur que no li pot passar res i ha anat eixamplant més i més les seves conductes antisocials, agressives i, fins i tot, clarament delictives. Quan es vol aturar la cosa, ja és massa tard. I algú, sense tenir-ne gens de culpa, pot haver-ne patit les conseqüències.

Caldria millorar molt i molt tot el procés de detecció de la predilenqüència i la seva prevenció. Caldria incorporar més personal especialitzat als instituts. En alguns n'hi comença a haver i, com que veuen in situ el menor i la seva actuació, actua seguint uns protocols més àgils i efectius que els serveis socials que, vulguis o no, són un servei extern amb altres funcions a complir. També caldria dotar de molts més mitjans les fiscalies de menors perquè puguin actuar molt més ràpidament. No s'hauria de permetre que cap cas que s'hagi detectat a les escoles o als instituts quedi sense tractar-se. I tot això s'hauria de fer ràpid, molt ràpid. S'ha d'actuar abans que succeeixi una desgràcia que no tengui remei.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Antoni Martiáñez, fa mes de 10 anys

Disculpau-me, emperò el follet de l'ordinador m'ha fet una mala jugada i he escrit una frase inacabada en l'escrit anterior. El que volia dir és el següent:

Sempre he cregut que la impunitat, davant segons quin tipus de conductes, el que fa és crear "monstres". I això, qui primer ho ha d'entendre i assumir són els pares d'aquests adolescents, bo i posant-se de costat dels docents, no dels seus fills, com adesiara succeeix. Fa falta una mica més de "mà dura" a les aules, i si cal modificar la legislació convé fer-ho. En aquest sentit, i sense que servesqui de precedent, he de dir que no m'acaba de desagradar la proposta de n'Esperanza Aguirre (que quedi clar, insistesc, que ni aquesta política ni el seu partit no són sants de la meva devoció; tot i així no crec que en aquest tema vagi gaire desencaminada) consistent a donar més autoritat als professors.

D'altre vent, caldria donar un impuls d'agilitat i celeritat a la justícia, que de tan lenta que és esdevé ineficaç en la majoria situacions.

Valoració:4menosmas
Per Antoni Martiáñez, fa mes de 10 anys
Sempre he cregut que la impunitat, davant segons quin tipus de conductes, el que fa és crear "monstres". I això, qui primer ho ha d'entendre i assumir són els pares d'aquests adolescents, bo i posant-se de costat dels docents, no dels seus fills, com adesiara succeeix. Fa falta una mica més de "mà dura" a les aules, i si cal modificar la legislació convé fer-ho. En aquest sentit, i sense que servesqui de precedent, he de dir que no m'acaba de desagradar la proposta de n'Esperanza Aguirre (que quedi clar, insistesc, que aquesta política, ni el seu partit, no són sants de la meva devoció; tot i així no crec que en aquest tema vagi gaire desencaminada).

D'altre vent, caldria donar un impuls d'agilitat i celeritat a la justícia, que de tan lenta que és esdevé ineficaç en la majoria situacions.
Valoració:7menosmas
Per Llistó, fa mes de 10 anys
No s'han d'adoptar penes dures. Simplement s'han de rehabilitar mitjançant el treball físic, per tal que aprenguin que qui no treballa no menja. Hi ha molts treballs comunitaris per fer i tancar-los entre quatre parets no serveix per a res.
Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris