algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

L'escriviure de Ponç el menorquí

Óssip Mandelstam després de tastar la repressió estalinista, tan decebut dels ideals que havien il·luminat la seva joventut, escrivia el novembre de 1933 un poema que comença així: "No sentim el país que tenim sota els peus,/ quan parlam no ens allarga deu passes la veu...". Un poc com el poeta rus, el menorquí Ponç Pons parla sovint de la seva illa amb veu evocadora d'un temps passat i esqueixada per la decepció de viure en una societat que, en general, es deixa perdre elements essencials de la seua identitat pròpia, com són la llengua i el paisatge, amb una indiferència culpable.

L'obra d'en Pons compta ja amb una certa nòmina d'estudiosos. Un n'és Jesús Villalta-Lora, professor al King's College de Londres, que diu haver redefinit les seves arrels culturals a partir de la poesia de Ponç Pons, que "el va reubicar a Menorca" (ell és maonès i ha viscut a diferents països) a més d'inspirar-li un "amor etern per la literatura". En Jesús enllesteix una tesi sobre el poeta alaiorenc i ja ens en feia un tast en una monografia: La defensa de la cultura en l'obra de Ponç Pons (Regidoria de Cultura d'Alaior, 2009). Aquesta setmana el mateix Ajuntament li acaba de publicar L'escriviure de Ponç el menorquí. Una nova oportunitat per conèixer millor un dels vessants del nostre autor: el seu etnohumanisme. I el seu compromís radical amb la literatura, d'ací "escriviure").

Què s'entén per compromís en un artista? Tractant-se d'en Ponç Pons i coneixent el seu sentit de la llibertat, crec que li escau el concepte que tenia Albert Camus sobre les tasques de l'art i de l'artista. Més que no el mot engagé, sembla que a Camus li agradava sentir-se "embarcat" (açò tan mariner, i ecologista, de considerar que tots anam dins la mateixa barca i, per tant, o ens salvam tots o tots hi perillam). Aquest "anar embarcat" no era tant un compromís voluntari com una mena de servici militar obligatori. I tot rebutjant l'art pour l'art, el posat de "maudit" i el realisme socialista, definia el seu compromís assegurant que la bellesa no pot servir a cap partit; només serveix al dolor o a la llibertat dels homes. Solitaire i solidaire, explicava, no suposen termes antitètics, sinó complementaris. Ara bé, aquesta llibertat solidària li va reportar qualque disgust i més d'un anatema.

Villalta-Lora destaca de Ponç Pons la consciència -etnohumanística en diu- que lliga la percepció del món proper amb el paisatge i la seva defensa. Un paisatge concret, de topònim precís (la Cucanya, ses Rambles, Biniatzau, Alcotx....), humanitzat i mític, on el poeta, igual que Costa i Llobera, troba la llavor clàssica, la llum grega.

Jesús Villalta aporta al seu assaig un bagatge teòric considerable. El fonamenta en la teoria de la nació cultural (així, i no, per suposat, en cap sentit racista, s'ha d'entendre el mot 'ètnic' en l'obra d'Anthony Smith) i ho combina amb d'altres aportacions útils al seu propòsit. Així, seguint Pi-Sunyer, hi hauria tres nivells etnonacionalistes: en la llengua, s'hi troba el nom nacional. En la memòria col·lectiva, el mite comú de descendència. I en tercer lloc, la necessitat de polititzar la cultura (en el sentit de retornar la cultura a la ciutat, la polis). No oblidem que el missatge de Herder, en ple romanticisme, consistia a refusar la idea d'una humanitat composta d'individus atomitzats, l'essència dels quals seria la raó universal i els trets específics dels quals, lligats a l'espai i el temps, serien irrellevants, com creien els il·lustrats, sinó que, al contrari, la Humanitat constava de nacions/cultures , l'essència de les quals residia justament en la seua especificitat.

Aquest llibre posa a l'abast dels admiradors de l'obra ponciana, tot un seguit d'anàlisi de poemes i contextualitzacions de gran utilitat. D'aquesta manera, a la vegada que presenta les claus interpretatives de l'obra de Ponç, proporciona al lector un itinerari antològic per trescar-la amb profit, i així mateix va despullant el sistema de l'escriptura del nostre autor: un safari per la gran literatura i les incorporacions exteriors que alimenten l'ofici literari del menorquí.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per VVV, fa mes de 11 anys
(Clau interpretativa) A vegades, el caixó d'eines de la interpretació genètica ajuda a entendre una poètica, emperò, també pot esser una limitació: reduir els sentits i/o emmarcar les sensacions que un poema ens ofereix; pot donar-se el cas que uns versos no tenguin sentit, no obstant, tenguin uns plecs d'instint atàvic, que la seva lectura ens atrapi... Vés a saber. Caldrà llegir-se amb atenció aquest llibre de Villaltalora.
Valoració:0menosmas
Per Jesus, fa mes de 11 anys
Moltes gràcies, Joan!
Una abraçada,
J Villaltalora
Valoració:5menosmas
Per Joan Sales, fa mes de 11 anys
Jo el vaig tenir de professor i l'únic que puc dir és que en sabia un ou, de literatura, que ses classes eren divertides i era una bona persona.
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris