algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

El llenguatge ordinari

Entenc que el llenguatge grosserot no és patrimoni de les forces de seguretat, ni de l'exèrcit, i molt menys encara de la justícia, malgrat els exemples que ho desmenteixen. Aquestes setmanes he tingut l'ocasió de viure experiències i reflexions diverses relacionades amb l'educació i la urbanitat corporativa. Un senyor, usuari d'un arxiu local, em mogué conversa, en plena recerca, per manifestar-me les excel·lències del rituals estamentals urbans de l'avior.

De la seva tesi es destil·lava una certa nostàlgia i una clara mitificació dels temps passats, tot reforçant els components externs de l'educació, particularment en allò que afectava la relació i el tractament entre persones que pretenien distingir-se. Escoltant aquella dissertació en veu baixa i inspirada en la lectura de documents de l'Ancien Régime, la imaginació volava a Can Alcover i rebobinava la intervenció de Marcelo Otamendi, quan descrivia, amb tota casta de detalls, la tortura a la qual va ser sotmès per les forces de seguretat arran del cas Egunkaria. El vocabulari dels interrogatoris, obra de funcionaris, segons manifestà, era d'allò més groller, homòfob, vomitiu i contrari als drets humans.

En nom de l'estat i de la seguretat sembla que no hi ha límits possibles. Aquests dies esper la veu dels jutges demòcrates i dels professionals de la justícia en general que s'autoproclamen defensors de la llibertat, però no acaba d'arribar, exceptuant petites espurnes d'alguns magistrats que han estat interrogats des d'alguns mitjans.

Les instervencions grotesques, fòbiques, xenòfobes i friquis no poden sortir de la boca d'un jutge, sobretot quan actua en nom de l'estat de dret i quan pretén posar de manifest la superioritat moral de l'estat davant individus i grups que ideològicament tenen un punt de vista alternatiu. Els cas de la jutgessa Àngela Murillo podria no ser un cas aïllat i ella mateixa sap molt bé el paper que juga en aquesta sobreactuació amb Arnaldo Otegui. La senyora en qüestió té vocació d'Agustina d'Aragó i per això mateix disposa a hores d'ara d'un club de fans a Facebook i ha protagonitzat els titulars de molts mitjans afins a l'acció popular. Allò més preocupant per a la ciutadania està relacionat amb la insensatesa dels sensats, particularment quan els que han de donar llum donen fum.

El Periódico parlava fins i tot que "les formes de la presidenta [del tribunal] susciten crítiques per part dels magistrats i del PNB", tot plegat mentre altres mitjan es dedicaven a aplaudir i a animar la jutgessa, tot reforçant les seves recurrències i gràcies de mal gust. Entenc que la justícia no és justa, però se'm fa difícil imaginar una justícia ordinària i grollera que a banda de fer parts i quarts es dedica a fer befa dels acusats. Com a mínim sorprèn i emmalalteix si hom ho pensa amb una certa fredor i equanimitat. Ens descol·loca precisament perquè no podem afegir més pes a la balança de la desconfiança en les institucions i en les persones que han de vetlar pels nostres drets i han de recordar-nos els nostres deures.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Gelo, fa mes de 11 anys
No me negaran que en ocasiones se pueden perder los estribos.
Valoració:-6menosmas
Per fogater, fa mes de 11 anys
Aquesta senyora desprestigia del tot la toga que vesteix. Ja hi estam avesats, però, a les togues brutes dels magistrats espanyols. De totes maneres, està bé que hi hagi magistrats que se sentin avergonyits i que demanin explicacions.
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris