algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

Sud-àfrica i nosaltres

Ahir s'estrenà Invictus, una pel·lícula que confirmarà que el futbol no és el rugbi i que la transició espanyola no té cap figura comparable a Mandela. Invictus narra la culminació de la transició a la República Sud-africana, des de l'apartheid fins a la democràcia que atorgà el poder a la majoria, negra, de la població, i l'heroïcitat de Nelson Mandela, l'home sense enemics, ara, si més no, perquè alguns va tenir, i despietats, per explicar els vint-i-set anys que passà a la presó. (N'ha tornat a tenir, diuen, només a casa seva, pels casos de corrupció que han envoltat la seva família).

Invictus planteja, en to festiu, el dilema entre l'oblit i la reconciliació. Allà a Sud-àfrica van decidir l'oblit tamisat per una Comissió de la Veritat i la Reconciliació, on els responsables de la discriminació racial purgaren sense càstig els seus crims. Aquí també hi hagué dilema, i superat ràpidament amb l'oblit i sense cap Comissió de la Veritat ni res que se li assemblés. I ni tan sols vam tenir l'oportunitat de presenciar un partidet de futbol entre els falangistes i els partidaris de Santiago Carrillo, que podrien haver estat auxiliats per alguna vella figura de la Democràcia Cristiana. No tenim tampoc cap llibre comparable a El factor humà: Nelson Mandela i el joc que va canviar el món, de John Carlin, una epopeia literària que reflecteix la valentia de Mandela per aprofitar l'afició dels sud-africans al rugbi, fins i tot per damunt del fet que tots els components de la selecció nacional, en aquells temps, fossin blancs.

I per descomptat que no vam tenir cap François Pienaar, el capità d'aquella selecció de victoriosos homes de força i cervell per damunt de la bestialitat del règim racista, perquè aquí els futbolistes estaven encantats de rebre la Copa del Generalísimo. Ni tan sols vam tenir, en la beatífica transició de mitjan anys setanta, cap discussió sobre què ha de fer un equip de blancs en una terra que no és seva després d'haver-la esclavitzat i usurpat durant segles. Ni vam tenir un cor de nacions que denunciessin i exigissin l'acabament del règim de terrorisme racial sud-africà, com no el tenen ara els xinesos, que en el seu lloc reben els amables elogis (producte de la por, segurament justificada) dels economistes nord-americans, elogis salpebrats amb alguna petita invectiva dels amos de Google. Per no tenir, tampoc no vam tenir cap poeta comparable a l'anglès William Ernest Henley, amic coix de Robert Louis Stevenson (en ell s'inspirà l'autor de L'illa del tresor per crear-hi el personatge, amb cama de pal, de Long John Silver) i autor del poema Invictus que dóna títol al film sobre Mandela.

Quan era a la presó, durant vint-i-set anys, Nelson Mandela en repetia cada dia els darrers versos: "Tant se val com de recte va ser el camí / ni quants càstigs he acumulat. / Som l'amo del meu destí / som el capità de la meva ànima". Aquí ens haguérem de conformar amb alguna coseta tèbia de José María Pemán, al qual un dia d'aquests rehabilitaran com el motor de la lírica democratitzadora o alguna proposta semblant.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per manel, fa mes de 6 anys

jqjqajjJNJn

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris