algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
10°

El desert espiritual

¿Vivim en un món sense espiritualitat? Certament, em sembla que, en molts aspectes, la religió ha deixat de conformar un relat engrescador, ha perdut incidència i penetració social, almenys pel que fa a la presència de la gent a les esglésies. Per sort, en el nostre Occident, la religió i la política s'han independitzat; el Cèsar s'ocupa de les seves coses i Déu fa la seva feina en altres esferes de la vida, més personals i domèstiques, en la intimitat de l'atribolament. Tot i això, una cosa és la praxi religiosa i l'altra és l'entramat de creences que cadascú allotja dintre seu, les quals, em sembla, tampoc no s'han allunyat gaire de la religió convencional. Seguim creient en alguna cosa impalpable, encara que ens haguem tornat materialistes d'una manera recalcitrant.

Explica el crític Harold Bloom a La religió americana que als EUA més d'un 90% de la població creu en Déu; cadascú dins el seu credo particular -jueus, mormons, adventistes, protestants, cristians, etc.-, encara que tots afirmen mantenir amb Ell una relació personal, gairebé una amistat, perquè confessen que hi parlen, enraonen, que Déu els apunta un camí de sortida per a les seves angoixes. Tots els qui, fa vint anys, profetitzaven que això de Déu era cosa de persones grans, que amb el canvi generacional les esglésies es convertirien en magatzems de teranyines, s'han equivocat d'una manera estrepitosa.

Potser són ara ells els qui s'han fet grans i han tornat a la religió dels pares. La gent continua apropant-se a Déu, en ell hi busquen consol, consell, un guia moral que els doni una llum que escalfi el desconsol que ens assetja. Més enllà de la intransigència i d'aquell relat que propaguen una sèrie d'ateus incorregibles, la religió no té per què ser perillosa, ni té per què ser un cultiu d'intransigència i intolerància. També l'ateisme ho pot ser, i podem (tornar a) veure croades materialistes. Per altra banda, els islamistes són un plegat molt minoritari d'individus entre milions de persones que segueixen aquesta fe sense fer escarafalls ni oposant-se a ningú que no segueixi la seva corda. També hi ha un cristianisme intolerant i justicier, per desgràcia atiat últimament per les postures fanàtiques dels antagonistes.

Però a la llarga s'haurà d'imposar la convivència, i tampoc no és factible que, en nom d'un racionalisme il·lustrat, s'acabi esborrant la religió de la faç de la terra. Aquesta il·lusió -així Freud anomenava Déu- serà difícil d'abandonar: l'angoixa davant de la pròpia desaparició, la inquietud davant la mort del que més estimem, tot això acaba conformant una ànsia que potser la filosofia pot venir a temperar, però que la religió modera d'una manera més interessant, prometent retrobaments ultramundans, resurreccions i altres meravelles. Diu el professor Torralba que vivim en un "desert espiritual", que hem deixat d'estimular l'ànima, etc. No hi veig el problema: tots, al final del desert, ja trobarem el que hi ha.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
A més, com es pot afirmar que s'absència de creeença religiosa (i què és això?) és senyal de falta d'espiritualitat, això és, de principis? Sa religió s'inspira en s'existència d'un ser misteriós que alguns dits il·luminats diuen haver vist i que sempre és un mascle, mirau per on, i omnipotent (omnicorromput, per lògica)
Valoració:0menosmas
Per Jordi, fa mes de 11 anys
A jutjar per les manetes vermelles, es veu que Melcior Comes ha posat en armes els seus companys de "Las juventudes cristianas". Com pot escriure aquests articles tan reaccionaris "DÉU MEU!!!"
Valoració:5menosmas
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
Trob que no són es ateus o agnòstics es qui han de retre comptes de sa seua postura sinó per contra són es religiosos es qui han d'explicar-la, en què creuen i per què? Per altra banda també s'ateisme, determinat ateisme, es de sa Unió Soviètica per exemple, pot arribar a considerar-se una religió. Perquè com pots negar un ens que no comprens? En no ser que es mantengui sa postura d'en Jean-Paul Sartre, que considerava déu com a enemic directe de sa persona humana
Valoració:1menosmas
Per Joan Capó, fa mes de 11 anys
Els protestants són cristians.
Valoració:5menosmas
Per fogater, fa mes de 11 anys
Aquest paràgraf me pareix especialment ofensiu: "Més enllà de la intransigència i d'aquell relat que propaguen una sèrie d'ateus incorregibles".
Per què ficar-hi els ateus, pobrets, segurament els que més han patit la intrasigència religiosa al llarg dels segles?
Com gairebé sempre, la falta de rigor d'en Comes a l'hora d'escriure el duu a ficar la pota.
Valoració:-31menosmas
Per PADREAPELES, fa mes de 11 anys
Melchor, te quemaras en el infierno!
Valoració:-21menosmas
Per Pere, fa mes de 11 anys
Un article grandiloqüent, ranci i pretenciós, com tots els de Comes. Aquest amb un insuportable tuf de jovenet cristià amb un passat de parròquies, campaments i grups d'esplai del tipus que representa Aznar. Jo crec que ho fa per a provocar. No crec que un jove amb estudis pugui creure això.
Valoració:-23menosmas
Per Jordi, fa mes de 11 anys
Si en Melcior hagués viscut en l'Espanya dels ciris, les rogatives, els mau-maus, els pal·lis, la por a l'infern i la condemnació eterna, la fiscalització moral, el concepte de culpa, l'estètica jueu-cristiana de la salvació a través del dolor, missa quasi diària, hores santes, jubil·leus, confessions, penitències, cursets de cristianitat etc. etc. no escriuria aquestes putes bajanades
Valoració:-12menosmas
Per Aforismaire, fa mes de 11 anys
Melcior, un article prodigiós: clavat. Has sabut retratar l'interior de la condició humana. M'has inspirat aquest aforisme: "Per molt que un corre no es pot allunyar d'ell mateix".
Valoració:16menosmas
Per gabriel seguí trobat, fa mes de 11 anys
preciós; enhorabona, Mercior
Valoració:18menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris