nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

A l'aire

No sé si us hi heu fixat, però de cada dia en George Clooney s'assembla més a en Ramon Pellicer, o aquesta sensació he tengut després de veure la darrera pel·lícula que el primer dels dos ha estrenat fa poc. Si no ho trobau, no en faceu gaire cas, perquè jo som d'aquells que tota la vida confonen en Kirk Douglas i en Robert Mitchum, en Bruce Willis i en Mickey Rourke, en Robert de Niro i en Dustin Hoffman; no som, per tant, gaire de fiar (en aquestes coses, vull dir). La pel·lícula es titula Up in the air, seguint la nova tendència de, tot i doblar les pel·lícules (al castellà), mantenir el títol en anglès, sobretot si és curt. En Clooney no hi fa de bevedor de nespressos, sinó d'especialista de comunicar als treballadors, d'un en un, que els fan fora. Fa feina a una empresa que es lloga a altres per acomiadar-ne els empleats i, d'aquesta manera, els caps immediats dels despatxats no han de passar el mal tràngol d'haver de fer la feina bruta.

A més, s'asseguren que es fa de manera asèptica. Ja fa temps que hi ha empreses especialitzades a seleccionar treballadors per a altres empreses, ara hi hem d'afegir aquestes dedicades a fer-los fora, amb bones paraules i fredament, sense que els despatxats puguin aferrar-se a cap clau per provar de demostrar la injustícia o l'error; no hi ha diàleg possible amb qui no els coneix ni sap quina feina fan. No hi ha dubte que la pel·lícula és oportuna en el tema, tenint en compte les conseqüències que la crisi actual ha tengut sobre l'estabilitat laboral, als USA i a molts altres indrets.

Sembla que la relació que les grans empreses estableixen amb els seus treballadors tendeix a ser encara més distant i deshumanitzada, a despersonalitzar unes relacions que són, de fet, entre persones. Acomiadar-los o no, depèn d'estratègies que poc tenen a veure amb ells, amb la seva productivitat, amb els serveis prestats o, evidentment, amb les particularitats personals. És comunament acceptat que, més enllà de complir la llei, l'única obligació de les empreses és fer diners i que, fora d'aquest objectiu, res més han de justificar. Si aquesta moral de les empreses l'aplicàssim a tots els treballadors i a tots els professionals, estaríem arreglats. A la pel·lícula hi ha -sobretot al principi- situacions bastant dures, per poca capacitat d'empatia que tenguis; un arriba a dubtar si es tractarà d'un film de denúncia, poc esperat en un actor de perfil Cary Grant.

Fins i tot, l'empresa dels acomiadadors proposa que, per a reduir costos, en lloc d'anar a parlar directament amb els acomiadables (això suposa despeses de viatges i allotjaments), facin la gestió per videoconferència; això, evidentment, pot deixar sense feina una part dels especialistes de l'acomiadament. Però aquest enfocament, així com avança, perd prioritat a favor d'altres subtemes. I un final decebedor (i sospitós pel pes que hi té la veu en off) et fa esperar els crèdits per veure si ha estat patrocinat per la Conferència Episcopal, de tan pro família que és, ja que ve a dir que, si tens família, quedar sense feina és un problema minúscul.

No hi ha dubte que avançam en la generalització de la provisionalitat en molts de fronts; en el laboral però també en el residencial, la qual cosa ens du a afeblir els lligams amb l'empresa per a qui treballam, amb la gent que ens envolta i amb el lloc on residim, a fer-nos tots, en definitiva, més poc solidaris i més febles. Les empreses naveguen d'uns llocs a uns altres i els treballadors, cada cop més solitaris, també i d'una feina a una altra o a l'atur. És a dir, tot molt més a l'aire de manera permanent.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Antoni Llull Martí, fa mes de 11 anys
No he vist la pel·licula, però pel que dius ha d'ésser desmoralitzadora. A mi em sembla que aqueixes empreses tan deshumanitzades no poden acabar bé. Vull creure que encara queden empresaris que consideren el seu personal un valor fonamental de l'empresa, i que invertir en la formació i en coses que donin satisfacció als treballadors, com un club en el que reforçar el companyerisme, una celebració de tant en tant, una felicitació, unes paraules amables, un petit regal, són inversions que produeixen beneficis. És clar que un empresari que actuï amb aquests criteris pot veure's, per causes conjunturals, abocat a la ruïna però crec que hi està menys exposat que aquells que no aprecien els seus empleats i no tenen cap tipus de consideració envers ells ni s'interessen gaire per allò que fan i com ho fan (vull dir si ho fan amb satisfacció o de mala gana) . Un empleat insatisfet , en termes generals, rendeix menys que un que se sent a pler en el seu lloc de treball, i aqueixa insatisfacció no beneficia gens l'empresa. És una pena que no hi hagi més empresaris que vegin això clar. Donant mala vida se'n dónen a ells, i això pot ésser fatal, sobre tot quan les circumstàncies són adverses per al seus negocis.
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris