Ens passa sovint que, en cercar les causes d'una o altra situació irregular, no pensam a repassar les coses més elementals, les qüestions de principi. Per exemple, donaríem per sabut que els periodistes han llegit els breus assaigs de Pierre Bourdieu reunits en el llibret Sobre la televisió (Edicions 62), que, com el lector ja sap, no parla només d'aquest mitjà, sinó, més en general, de la informació i dels seus mecanismes per a deformar la realitat -òbviament, amb l'objectiu d'atrapar unes audiències tanmateix insadollables. Per por de perdre audiència, ens diu Bourdieu, molts de periodistes atorguen prioritat a la brega respecte del debat, a la polèmica sobre la dialèctica, i inciten els polítics més a l'enfrontament personal que no a la confrontació dels seus arguments. El llibre és de 1996, i desembocà acte seguit en la majoria de les llengües europees. Han passat els anys, però no li han passat per damunt.

La seva vigència descansa sobretot en la capacitat d'il·luminar, precisament, les coses elementals, les qüestions de principi, que l'autor, en lloc de donar per sabudes, indaga amb la seva implacable lucidesa. En molts dels enfocaments amb què miram d'entendre algunes situacions escabroses en el camp de la informació, Bourdieu esdevé un punt de referència ineludible. Pens ara mateix en el model de televisió pública que, des de la seva fundació, s'ha seguit en el nostre país -i en tants d'altres. Podríem definir-lo com un híbrid de servei públic, que és com s'autoproclama, i de l'obsessió per l'audiència que marca el modus operandi de les privades. Una televisió concebuda amb un sentit purista del servei públic seria econòmicament inviable, se'ns diu, possiblement amb raó: per tant, no es pot sostreure de la guerra a mort per l'audiència, amb les baixes consegüents i la deformació o malformació dels objectius.

Cenyint-nos ara a IB3, és clar que, des dels seus inicis fins ara, ha millorat notòriament -sobretot en els informatius-, però encara en aquesta nova etapa ha emès hores i hores de programació literalment vomitiva, sempre en la inèrcia generada pel supòsit que l'audiència és formada per mosques que es delecten en la ingestió compulsiva de brous excrementicis. No es podia evitar? Tendim sovint a analitzar els fets sota la premissa que allò que passa és l'únic que podia passar. Ni en nom de l'audiència ni, molt menys, sota la invocació del servei públic, no és admissible, anant a un altre exemple, l'emissió de films que exalten la violència com a norma (Chuck Norris, Van Damme, Steven Seagal i alguns xinesos que fan cabrioles grotesques i letals), quan la literatura sobre pedagogia i televisió es queixa amargament de la quantitat de bregues i d'assassinats que succeeixen diàriament a les nostres pantalles. No hi ha coartada possible: ni la llengua -i per què s'han de doblar films d'aquesta vulgaritat?- ni l'horari.

Un capítol a part mereixeria la insistència a privilegiar l'humor barroer que tan sovint guanya la pantalla en hores de major audiència, com si els illencs fóssim una guarda de goranots insensibles a un humor una mica més intel·ligent. Deu ser això, som realment uns gorans que ens mereixem l'humor que ens serveixen? Pierre Bourdieu en té una altra visió, diu que els periodistes que invoquen les expectatives del públic per justificar aquesta política no fan més que projectar en aquest públic les seves pròpies inclinacions. És clar que Bourdieu no és un jutge inapel·lable, però ja no dubta ningú que és un referent ineludible.