nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

El conseller Tresserras i el consum mercantil de la cultura

Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, ha estat notícia aquest setmana. Arran del debat sobre la nova normativa de la propietat intel·lectual, els interessos mercantils de l'SGAE i d'altres, contraposat al nou món internauta. I ell s'ha decantat de forma exagerada envers els interessos crematístics d'alguns creatius. Ho ha fet amb una frase lapidària: "La gratuïtat no millora l'accés al coneixement". Farà història. Segur. En primer lloc, perquè una cosa és la producció, cultural, i l'altra el consum. I en segon, perquè no tots els possibles consumidors són iguals; i ell els hi tracta. Més espavilada ha estat la ministra de Cultura, ángeles González-Sinde, la qual potser es comença a adonar que hi ha casos i casos; i situacions i situacions.
La clau de tot està en allò que s'hi juga, que són les bases mercantils de com es desenvolupa el consum cultural enfront d'un nou món digital que s'està gestant. Aquest darrer, l'analitza Manuel Castells en el seu llibre Comunicació i poder, i anomena aquesta societat emergent com la "societat xarxa global". La societat xarxa de cada vegada es fa més palpable. No estam parlant de futuribles, sinó d'esdeveniments quotidians. Ja que, a part de les teoritzacions novedoses, hi ha una realitat diària. Fins i tot els mitjans de comunicació clàssics -premsa, ràdio, etc.- es fan ressò de les seves passes. Fixin-se com ja són notícia en columnes de diaris els dietaris del Facebook o d'altres. La societat xarxa és un embrió que s'està desenvolupant en el si d'una societat mercantilista. I, és clar, aquesta -el Leviatan del poeta Miquel Bauçà-, la vol controlar.

O, més bé, fer-se-la seva. És a dir, també mercantilitzar-la. Allò que s'anomena societat de masses -una part d'allò que som-, segons els teòrics, ja ho és prou, de mercantilitzada. Curiosament, Joan Manuel Tresserras i Enric Marin són autors d'un treball sobre la matèria, Cultura de masses i postmodernitat. Aquest treball fou escollit el 1994 a València i obtingué el premi Joan Fuster d'assaig. En l'estudi, els autors analitzen la societat i els seus canvis en els segles XIX i XX. I a partir del treball, de diferents investigadors, resumeixen en un decàleg un memorial de greuges de la cultura de masses. És: una cultura tècnica, vulgar, cosmopolita, conservadora, depredadora, genera confusió cultural, mercantil, mediocre, fomenta la passivitat i, finalment, immoral.

Sobre la mercantilització, la crítica que en fan és que allò que cal discutir és el tipus de relació més convenient, entre el mercat i la producció simbòlica; i en quines situacions els béns culturals han d'estar subjectes a la lògica mercantil pura, i quins productes culturals demanen un tractament específic. La cultura és producció abans que consum, diuen, i democratitzar els processos culturals significa trencar les barreres clàssiques en el camp dels consums (p. 249). Precisament ara és quan hi ha una oportunitat per establir uns fonaments més justs i solidaris, i fomentar un major accés als coneixements. Passar de la teoria a la pràctica. Però sembla ser que no, que avui ja no és necessària cap mena de distinció. En canvi, sí que alguns aprofiten amb aquests drets d'autor, i per glòria personal, per dedicar-se a invertir en infraestructures, també per Amèrica, com si fossin un Ministeri de Cultura, en lloc d'abaratir i afavorir l'adquisició dels coneixements.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Antoni, fa mes de 11 anys
Per si pot interessar a qualcú el sistema de repartiment de drets d'autor es bassa en suposicions lògiques i aparentment justes però que a la pràctica no ho són gens. L'SGAE cobra un percentatge als establiments públics que posen música, però no demana quina música posen, dónen per suposat que posen la que més s'ha venut i la que més ha sonat per la ràdio. El problema és que amb els sistema de radio-fórmula (una cançó sona segons el que paguin perquè soni) la música espanyola que se sent per les emisores no arriba al 25%. I an aquest 25% se'l reparteixen 20 ó 25 artistes, que són els promocionats per la casa discogràfica, un mànager, un canal de TV i la pròpia emisora formant una potent UT que a canvi de la seva intervenció se'n duu el 75% o més de tot el que genera l'artista. Així que ja us podeu imaginar el que toca a un musiquet normal i corrent per moltes cançons que gravi i per molt que pertanyi a l'SGAE.
Valoració:6menosmas
Per Mateu, fa mes de 11 anys
Som un músic de 64 anys. Quan el 1963 vaig començar a gravar disc (per La voz de su amo), l'únic ssuport que existia era el vinil, però aviat va sortir el cassette i la gent començà a fer-ne còpies. Vull dir que el que està passant amb Internet és un fet espectacular, però no nou. No es pot lluitar contra les noves tecnologies, que fan aparèixer i desaparèixer oficis. I quant a les gravacions, un temps hi havia una mena de selecció natural de mínims artístics que dictaven les discogràfiques. Això feia que el nombre de productes a la venda no fos aquest desgavell d'ara, que tothom té la possibilitat de gravar cançons a casa seva, penjar-les a Internet i exigir drets d'autor. Com a músic vell m'agradaria advertir la gent que tot l'assumpte de l'SGAE, és un problema d'uns quants que veuen perillar el xollo que fins ara tenien, perquè us assegur que la immensa majoria de músics espanyols no veim un puta duro de royalties.
Valoració:22menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris