nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
10°

El repte de la versemblança

Hi ha escriptors -segurament la immensa majoria- que pretenen acostar-se al lector. ¿Per què, si no, escriure? Però, posats a estirar la corda, ara n'hi ha que sembla que pretenen el contrari: fer-se enfora del lector o, potser, més exactament, fer-lo enfora. Gairebé esfereir-lo, més que convèncer-lo. Desconcertar-lo, més aviat que seduir-lo. Provocar-lo, més que afillar-lo o agermanar-lo. Mostrar-li que allò del tot inesperat es dóna més sovint del que cabria esperar. Dinamitar d'alguna manera les expectatives quotidianes. A aquest segon subgrup deu pertànyer Manuel Baixauli, l'escriptor valencià de moda, la primera novel·la del qual, L'home manuscrit, va guanyar el premi Mallorca de narrativa del 2006, i que després ha rebut tants d'altres premis. En efecte, Proa acaba de publicar-li una nova versió d'Espiral, un conjunt de microcontes i de contes molt breus que va esser guardonat amb el Premi Ciutat de Badalona, 1998, que justifica les meves reflexions inicials.

Essent la seva brevetat la seva característica formal principal, i tenint en compte la dificultat -i el perill- de fer-ne massa construccions interpretatives, potser el més eficaç sigui d'extractar-ne l'argument -emprant aquest mot amb un sentit molt lat- o senzillament la situació d'alguns dels contes que m'han cridat més l'atenció. Així, el protagonista narrador que es topa sobtadament pel carrer amb familiars i amics ja morts, impassibles ("Ells no compren ni treballen; vaguen, tan sols, i tenen la mirada serena de qui ja no dubta, de qui ha comprès"). Un banyista que, en intentar fugir de la platja solitària, domini de les gavines, on s'ha trobat de cop malament, "accelera, rabiosament la cursa i nota, perplex, que l'esforç no el fatiga". I, tot seguit, que "a poc a poc s'eleva. A poc a poc, fins que assoleix l'altura de les altres gavines, que l'esperen".

Constantment, som testimonis del pas inexorable del temps, de la natura egoista de l'home, i del fet que la inversemblança es dóna sovint, sovint, en la realitat més immediata, aquesta darrera essent, sens dubte, la tesi principal del recull. Així, qui havent-se perdut "per les frondoses muntanyes de la Tinença de Benifassà" té la sort de trobar una cabanya on se li ofereix hospitalitat per a poder passar la nit; l'estadant és un jove novel·lista que es passa tota la nit descrivint un futur que el visitant -i el lector- sap que s'han produït realment ("<<Massa fantasia -vaig pensar-. El problema sempitern de la versemblança>>"); l'endemà li dibuixa un pla minuciós per a poder tornar al poble, que li permet fer-ho sense cap problema, però temps després intentarà trobar la cabanya sense aconseguir-ho.

Altres elements: estàtues que quan les rompen un dit ragen sang; l'arrossegament de cadires i els passos que duen el protagonista a descobrir que alguns familiars i amics difunts l'esperen al terrat de ca seva; l'illenc que, una i altra vegada, cada pic que intenta sortir-ne es troba de fet tornant-hi, com retingut per un imant. Recoman especialment l'epíleg, un diàleg entre el Baixauli que va escriure la primera versió i el Baixauli que ha reescrit la segona, la que acaba de publicar-se, deu anys més tard.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris