cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:

Vitamines contra la bestiesa

Quan s'origina un debat sobre l'escàs interès que demostren molts joves per tot el que tengui a veure amb qualsevol representació diguem-ne antiga o no moderna de l'art i de la cultura (literatura, arts plàstiques i música clàssica, sobretot), podem sentir les veus de molts veterans -intel·lectuals o simples ciutadans cultes i responsables- clamant al cel encesos d'indignació, picant-se els pits amb desconsol i anunciant que les noves generacions no són més que una tropa d'analfabets, una horda d'indocumentats fabricats en sèrie, cadells de cavall convertits en burros per la brossa televisiva i la ignorància del que significa treballar fort i haver d'esforçar-se a les totes.

Sempre he pensat que, tot i les bones intencions que en general les motiven, aquestes consideracions són desmesurades, bastant injustes. Potser perquè form part d'aquestes noves generacions, sempre he pensat -una mica corporativament, també existeix el gremi de l'edat- que, entre els que no hem hagut de cursar el batxillerat clàssic (molt més dur que el BUP i el COU i l'actual ESO, segons diuen) i hem crescut jugant tant a futbol com amb la Game Boy o la Play Station, també hi haurà savis que ho sabran quasi tot, erudits polsegosos i insondables, metges refinats que podran argumentar el seu entusiasme per les pintures de Rembrandt i advocats sensibles a qui la pell se'ls posarà de gallina escoltant Bach o Beethoven.

Ara bé, si aquestes consideracions dels apocalíptics culturalistes em semblen desmesurades i injustes, les que exposen certs intel·lectuals amb ganes de fer-se els jovials a còpia d'opinions supermodernes em semblen demencials. Estic pensant, ara, en el periodista Vicente Verdú, que aquesta setmana ha publicat un article en què diu que "la pintura del segle XIX, la música clàssica i els llibres i pel·lícules més importants constitueixen un feix gros i feixuc d'altres segles que els adolescents i els joves adults han llançat per la borda sense lamentar-ne el final", i que no passa res perquè "la cultura és la cultura de cada època", i sempre va canviant. Segons Verdú, la cultura canvia tant que és comprensible que "les pintures emmarcades, les simfonies solemnes i les lectures parsimonioses" hagin passat de moda, ja que els temps actuals són incompatibles "amb la majestat, la jerarquia i la lentitud".

L'inconvenient més greu d'aquesta tesi replena d'inconvenients és que nega una de les principals virtuts de l'art i de la cultura: la de ser acumulatius i no excloents, la de fer-ho tot compatible. Verdú obvia que el gaudi d'una qualsevol disciplina artística o representació cultural no implica la renúncia al gaudi d'altres. A veure: ¿per què un jove de fa un segle podia ser un apassionat de l'escultura barroca i alhora també un melòman arravatat i, en canvi, un jove d'avui no pot ser un amant dels grafits, el rap i el net-art i, alhora, un lector infatigable de novel·lasses del XIX? Ah, that is the question! Sense voler, Verdú es traeix, es posa en evidència. Pretén fer creure que entén l'actitud dels joves d'avui però, en el fons, els menysprea. Són tan toscos -ve a dir- que només són capaços de valorar els productes del seu temps, d'adaptar-se als ritmes i a les fórmules de l'època que els ha tocat viure...

Verdú hauria de ser el primer a proclamar que, si bé alimentar-se només del passat és malaltís i estèril, alimentar-se només del present pot ser indigest. Alimentar-se del passat i del present, en canvi, és l'única recepta veritablement vitamínica: Joan Alcover i The Killers, els frescos de Giotto i la sèrie Lost, Montaigne i alguns blogs d'Internet, el Kung-Fu segons Tarantino i la glòria de Bernini... Sí, vitamines.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Tomeu, fa mes de 11 anys
L'article està molt ben argumentat i crec que les coses són bastant així com senyales, però t'he de dir, Pere Antoni, que, lamentablement, tu no ets el prototip generacional, sinó més aviat una de les poques excepcions.
Valoració:2menosmas
Per Mallorquí, fa mes de 11 anys
Joan Capó. El nivell pot haver baixat de forma general, i és cert, però el gran problema no és el nivell del batxillerat o de la Universitat, el gran problema és l'autoexigència dels joves estudiants, no parlem dels que abandonen els estudis als setze anys. A mi em fa pena veure companys de la Universitat que a l'hora de fer un treballet cerquen una cosa breu i fàcil i un tema apassionant per abocar-s'hi, gaudir-ne aprendre'n. Això és el que fa llàstima.

PD: Tampoc no entenc la sobra que fa Bernini al comentarista.
Valoració:3menosmas
Per Joan Capó, fa mes de 11 anys
La meva promoció va ser la darrera que va fer el batxillerat del pla de 1956, més dur que el pla de 1973 de Villar Palasí.
Però no tan dur com el pla que havien seguit els meus professors, que ens deien que ells no havien hagut de fer ciències o lletres, sinó ciències i lletres.
Per tant, el nivell ha davallat de forma comprovable.
Valoració:4menosmas
Per fogater, fa mes de 11 anys
Bon article. Sobretot molt ben treballat.
Què diferent del que va publicar Bennàssar sobre el mateix tema!

Per cert, no entenc massa bé la nosa que fa Bernini al comentarista de sota.
Valoració:12menosmas
Per BERNINI HI FA NOSA, fa mes de 11 anys
Bastant d'acord amb quasi tot el que es diu en aquest article, tan ben lligat i ben trempat, de cinc estrelles. Però l'impacte final ho fa tremolar tot: quina necessitat hi havia de mesclar el contorsionisme de Bernini amb el Giotto, The Killers, Joan Alcover et al.? Glòria de què? És d'un exhibicionisme que el posa oerennement sota sospita de falsetat. Una vulgaritat llevantina insuportable. Amb perdó.
Valoració:1menosmas
Per Mallorquí, fa mes de 11 anys
Plató ja parlava malament de la joventut... De tota manera l'ART no mor mai i la bona música, literatura, pintura... sempre tendrà defensors, admiradors, lectors.
Valoració:9menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris