Són molts i diversos els animals que jo he estimat en aquesta vida des de n'Aribel, aquella egua de carreres de Son Sant Joan, fins a l'esplèndid gall de bregues que em regalà en Pep Busqueneta. Diria mentides si digués que entre aquests amors purs hi hagué la cabra de madò Maria Arnava, el més famós dels animals que hi ha hagut mai a Son Ferriol.

No era un amor platònic el que sentíem per de l'esmentada cabra, sinó una relació amor-odi: ens feia companyia quan d'al·lotells la trobàvem, per carrers o camins excessivament solitaris, però altres vegades ens emprenyava fort quan Madò Maria la fermava a un extrem del camp de futbol i la pilota xocava contra el seu braguer. En l'article de la setmana passada, on jo vaig voler glossar els mèrits artístics del també ferrioler i pintor Joan Vich, deia que en Joan i jo havíem compartit amors per ara inconfessables. També vaig fer esment a aquesta cabra a la qual odiàvem i estimàvem al mateix temps.

En Juan Antonio Briñas, que deu venir de padrins o repadrins que devien ser pastor bascs i ha heretat la seva mentalitat, va pensar, creure i escampar que el que havia passat realment era que en Joan, jo i la cabra havíem practicat un ménage à trois. Coses de bascs! Jo ho negaré tota la vida. És veritat que a mi la cabres sempre m'han semblat que teníem un cert sexi, semblant al de les dones esllanquides que pintava en Modigliani. Però la veritat és que en el meu erotisme interespecífic m'he mantengut sempre fidel a l'espècie equina. Com alguns han de recordar, l'únic menage a trois en el qual he participat en la meva vida ha estat realitzat juntament amb una ase i una somera.

I, tanmateix, el que de veres m'interessaria fer avui i aquí es contar la historia de la cabra i més encara la de la seva propietària, madò Maria. El que sabíem nosaltres d'aquesta darrera era que havia estat una avançada del feminisme. Va demostrar aquests principis envestint amb una destral i ferint de gravetat un "novio" que l'havia agraviada. A la presó on complia la pena Madò Maria va conèixer l'amo Arnau, que era un garriguer que s'havia excedit en les seves funcions repressores de caçadors furtius. També hi feia penitència. N'Arnau era tot un home: gran, feixuc, amb unes manotes d'apòstol i amb una veu fosca, però contundent. L'amor sorgí -mai no s'ha sabut com- entre els dos que complien penes.

En acabar-les es casaren i vengueren a viure a Son Ferriol. N'Arnau s'empleà de garriguer, crec que a Son Sales, i madò Maria duia un cortó a Ses Déu. N'Arnau tenia fama d'home fort i de poques manies. Hi havia en aquells dies un cavall anomenat Davoisin, d'allò més emputat -donava barram, tirava coces, envestia orelles cap enrere- i al qual ningú no s'hi podia atracar sense posar en perill la vida.

Li digueren a n'Arnau que, si el volia, el cavall era seu. Arnau amb l'austeritat de paraules que el caracteritzava va demanar a quina quadra hi havia l'animal. Va agafar uns arpellots i va anar a "conversar" una estona amb en Davoisin. L'acció pedagògica durà poc: menys d'un minut. Quan la porta es tornà a obrir en Davoisin semblava un xotet al qual n'Arnau duia amb una cordeta. Varen fer falta poques paraules perquè en Davoisin es convertís en el cavall més submís de Mallorca.

N'Arnau l'exhibia, aquest extraordinari arego, i a vegades, quan en Davoisin complia les seves funcions de semental i ja havia pujat damunt l'egua, n'Arnau li deia quasi xiuxiuant: "Auuu, Davoisin, baixa", i en Davoisin, sense haver rematat la feina baixava sense la més mínima protesta exterior". Un prodigi! Tots els jovencells de Son Ferriol sabíem que n'Arnau venia a romandre a ca la seva estimada els dissabtes per la nit.

També sabíem que madò Maria li tenia preparat sopar i que, amb el sopar, li donava la mateixa dosi d'estimulant sexual -probablement iombina- que n'Arnau donava a Davoisin. Alguns amics els anaren a espiar per veure o, com a mínim, escoltar quins renous produïen Madò Maria i l'amo Arnau al llit. Digueren que només sentiren els bels de la cabra. Eren, asseguraven, bels d'enveja.