algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
14°

Mozart i Adidas

La capacitat d'innovar les coses per millorar-les no és un atribut de tot el cens del país. I, no obstant, la immensa majoria dels censats ens sentim cridats a desenvolupar aquesta noble tasca, amb resultats molt sovint desastrosos. D'on neix aquest neguit per canviar, sobretot, les coses que funcionen raonablement? D'on ens ve la necessitat peremptòria de substituir les fórmules o els formats d'eficàcia comprovada, per llançar-nos a aventures que no garanteixen una proporcionalitat raonable dels resultats respecte de l'esforç i els costos?
Repartir responsabilitats no és senzill. Abans tot era més fàcil: la culpa era del clero, i amb aquesta l'enterràvem. La clerecia suportava estoicament aquesta atribució mecànica dels mals del món, segura com estava que la penitència era lleugera. Ara els mitjans audiovisuals també són recordats a l'hora de les inculpacions genèriques. Estan molt a tir, és el preu que paguen per l'abús dels privilegis.

Però on segurament les inculpacions als mitjans estan més justificades és en el camp de les innovacions dutes a terme per mans maldestres, per persones histèriques -més que inquietes. Especialment la televisió, ho ha de convertir tot en espectacle, tant si es tracta de debatre idees com d'informar de les desgràcies del món. Rares vegades escoltam algú per la televisió: el veim. Qualsevol persona que hagi llegit dues solapes de llibre i pres unes copes amb un artista de performances, pot estar en condicions de revolucionar la manera de parlar de cultura a la televisió. El menyspreu que senten la majoria de cadenes per la cultura es manifesta deixant-la fora de la graella, referint-s'hi de passada en els informatius o posant en marxa un programa innovador, revolucionari, a les tres de la matinada; sovint a càrrec d'aquell o d'aquella que havia llegit les dues solapes i havia pres copes amb l'artista.

Es tracta de cercar maneres de fer arribar la cultura a un públic jove, parlant-li en el llenguatge dels joves, que exclou les càmeres assenyades i tranquil·les i les substitueix per les més contorsionistes i epilèptiques. I que, sobretot, exclou els elements inductors de la reflexió, que són un rollo. McLuhan en carn viva: el mitjà és el missatge. I, així, se'ns és donat suportar (en el programa Ànima, Tv3) que algú pretengui convèncer-nos de la transcendència de les sabates esportives en la divulgació de la música clàssica. El pianista xinès Lang Lang és ara una estrella mediàtica amb model propi en la marca Adidas. Ell no té cap dubte sobre l'alta missió a la qual ha estat cridat: "Torn la vida a la música".

Devia estar morta. Aquesta és la gran qüestió: que uns quants periodistes i una catefa d'artistes donen per morta la música "culta", per incomprensibles i soporíferes les novel·les de Flaubert o de Tolstoi -també les de, per exemple, Julià de Jòdar, per la simple raó que no és "mediàtic". Fixau-vos, en tot cas, en quins escriptors confien les televisions per tornar la vida a la literatura, quins pintors consideren els salvadors de la pintura. Les excepcions a la regla de desvergonyida banalitat televisiva són alguns programes que no pretenen innovar formats... o no se'ls nota, com és, per exemple, el cas d'Emili Manzano.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
Sa finesa estètica sovent està associada a sa finesa ètica i es qui programen, que són es oligarques que tenen sa paella pes mànec, èticament no són molt fins i, per tant, tampoc estèticament. Per exemple, per què na Belén Esteban és tan mediàtica i na Maria del Mar Bonet ho és tan poc?
Valoració:4menosmas
Per Quina?, fa mes de 11 anys
Si ens venen aqueixa porqueria en lloc de productes de qualitat, deu ésser perquè amb la porqueria hi guanyen més. O perquè la porqueria, a ells, particularment, els agrada, i volen imposar el seu detestable gust als altres. Supòs que una d'aquestes dues explicacions ha d'esser la correcta.
Valoració:5menosmas
Per Tomeu, fa mes de 11 anys
Mon pare, ma mare, la meva german i jo, a principis dels anys setanta, véiem ESTUDIO-1, que era un programa popularíssim de clàsics del teatre. Què passa? que ara la gent és més beneita? No seran els programadors, els beneits? No està la cultura en mans d'incults? Recordau fa uns anys que en les llistes d'èxits musicals hi havia els tres tenors cantant òpera? O discs de cants gregorians? Si a la gent ens poden vendre el que els dóna la gana, per què ens han de vendre aquesta porqueria?
Valoració:20menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris