algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Beneïda educació

Ahir vaig anar a dinar amb les meves amigues Joana, Aina, Catín i Magdalena. No sé com ho feim, però la conversa sempre acaba derivant cap al tema que a priori decidim que no volem tractar: els homes. Les relacions amb ells, les exrelacions amb ells, els desigs que tenim cap a ells, les decepcions que els provocam a ells o que ells ens provoquen... És l'home el company que volem estimar? És el príncep que volem seduir? O, en el pitjor dels casos, és l'enemic que hem de vèncer? Sempre les mateixes preguntes però sempre les no-respostes. Tot depèn també, una mica, del moment en el qual es troba la relació, i les nostres fa molt de temps que varen acabar.

Totes sumam en total vuit fills, quatre exmarits, moltes alegries compartides i algunes ferides al cor... i sobretot una llosa que ens pesa sí o sí: l'educació judeocristiana que, amb una empremta de foc, ens va deixar clar que "un sol Déu, un sol home" o el que és el mateix: qui acaba al llit a la primera o a la segona cita és una fresca, i també ho és la que, senzillament, acaba al llit... Així que totes nosaltres ho devem ser, encara que ens repetim una vegada i una altra que les coses han canviat i que la dona té dret a tenir sexe igual que l'home, sense que ningú ho hagi de qüestionar.

- El problema no és el dret -vaig verbalitzar en to solemne-. El problema és el nostre cap. Clar que en pots tenir, però després no esperis amor per a sempre. - El que passa és que el carpe diem no entra en els nostres plans -va dir na Magdalena, que sempre espera l'amor romàntic. - Serà en els teus. Què se suposa que hem de fer, idò? Deixar que la vida passi, tot somniant a la rereguarda que un príncep blau cridi a les nostres portes? -va dir na Catín. - Ah no! -va rebatre na Joana, que és l'única que ho té clar-. Toca-hi tu a la seva... No t'agradava el veïnat del cinquè pis? Idò toca a la seva porta. Ding dong... I ja està!!! - Sí. I encara m'agrada. Tu no saps el que va passar? - Sí, que t'encalçava al súper, t'esperava a l'ascensor i t'obria el contenidor del fems perquè hi llençassis les bosses.

- Idò.
- Idò això és un senyal inequívoc que "va de tu".
- Fins que hi ha deixat d'anar.
- Què ha passat?
Na Catín es va posar a plorar desconsoladament.
- La setmana passada me'l vaig trobar a la porta de casa quan anava a comprar a la farmàcia la crema de nit.
- I?
- I res, que em va convidar a fer una cerveseta. I després de la primera va arribar la segona, i la tercera... I me'n vaig beure... no ho sé... i llavors, dos gintònics perquè la cervesa em fa panxa... Vàrem acabar a casa, ja sabeu... i després vàrem quedar dormits... ben aferrats.
- Que romàntic... M'encanta. Idò... on hi ha el problema?
- Quan em vaig aixecar el dematí següent, ja no hi era.
- Bé, per ventura tenia pressa... Et degué deixar una nota...

- No, ni nota, ni res de res. Sols l'oloreta de la seva colònia al meu coixí... No me l'he tornat ni a trobar. Amb la meva cara d'àngel, com ell diu o deia, segur que no podia imaginar que jo... Bé, no ho sé, què en trobau?
- No falla mai. És l'instint caçador dels homes, com les feres salvatges -va contestar na Magdalena-. Una vegada caçada la presa, perd tot l'interès. - Au, no diguis més dois. I a tu -va dir n'Aina referint-se a Catín-, enhorabona i no te'n preocupis gens. Jo no tindria cap problema si tingués amb qui. La darrera vegada que vaig tenir un home dins els meus llençols va ser... Ara no me'n record.

Segurament és la... tara? de diverses generacions de dones. No importa el que pensin els altres, el que diguin els altres, sols importa el que pensam nosaltres. A l'hora de la veritat, la cicatriu de la beneïda educació torna a cremar, deixant clar que encara és allà. Tal volta el millor que es pot fer és estar sola. O no pensar. O, sobretot, no sentir. Amics i familiars, en genèric, recomanen tenir relacions, encara que siguin breus o molt breus. I a l'hora de la veritat, una petita veu interior insisteix a recordar que val més reservar-se per a l'amor vertader. El sexe per sexe ens sol deixar un sentiment de buidor superdotat d'un maleït efecte bumerang proporcional a la il·lusió que haguem sentit en braços d'algú. Així que tal volta en una pròxima vida... O, per què no?, en aquesta. Sols que... haurem de practicar una mica més.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Teresa, fa mes de 11 anys
Tan de bo >ses fiiles
Valoració:2menosmas
Per Llorenç, fa mes de 11 anys
He passat molt de gust de llegir aquest article. Es el primer de na Lina Pons que llegeixo (hauria de empegueïr-me'n). Tens molta raó. Jo tenc dues filles adolescents, i tot i que a ca nostra de judeo-cristianisme, res de res, han sortit puritanes, pel que fa a les relacions sentimentals. Esper que quan obrin els ulls no sigui massa tard.
Valoració:3menosmas
Per Kiki, fa mes de 11 anys
Ningú no ha d'estar fermat, però tampoc es necessari arribar a la relació-objecte al ús actual on les persones són d'usar i tirar . Això encara fa més mal que l'antiga relació familiar.
Valoració:4menosmas
Per Candela, fa mes de 11 anys
Lo cómodo es ovidarse de la religión que mencionas y actuar cual la Anita Obregón de turno, claro que eso, antitaurina, antigüamente tenía un nombre.
De no tener pareja, actuaría como Magdalena.
Valoració:-6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris