muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:
10°

En Manel i na Bel fan Sant Sebastià

Moltes vegades s'havia demanat per què vivia amb na Bel tant de temps, tan pertinaçment, fins i tot. Durant un temps, probablement cada dijous, s'havia preguntat també per què estimava aquella dona. Mai no havia arribat a una conclusió segura. El cas és que de vegades ella el desarmava amb detalls que li semblaven desconcertants i tendres, com ara la setmana passada, que en aixecar-se i comprovar que na Bel ja havia partit cap a la feina, després de rentar-se aferrissadament les dents, va anar a la cuina i es va trobar una nota que deia: "estimadet, avui no he pogut defecar. Pens en tu, i t'estim". No deia defecar, però ja m'entenen. Mentre preparava el seu cafè amb llet, el suc de taronja i ordenava artísticament quatre galetes integrals damunt un plat, es va sorprendre ell mateix amb un somriure beatífic. "Jo també t'estim, rupitet meu", murmurà a continuació, i es va fer mala via amb una galeta.

Mentre mossegava les galetes lentament remembrant camps d'alfals, d'ordi, i un hort de pruneres, el seu cap volava cap a icebergs rencalentits, mocadors palestins, morenes i amorosos excrements gairebé conjugals. Tot de sobte, la seva libido gaudí d'un indubtable imperatiu categòric, i encara més quan recordà que les fonts Ufanes s'havien manifestat més de dotze vegades durant el darrer any. Sense cap raó explicable en cap manual de supervivència es mirà la panxa, flàccida, abundosa, glolocal, intercultural.

Se sentí culpable, com només es pot sentir un ecocomunista propalestí. Per un moment li semblà que se li apareixia l'esquàlida i calvinista còrpora succinta de na Bel des de damunt del microones i li mostrava displicentment el cul ossut. "Oh, rupitet meu, faré bondat, no menjaré tanta de xuia", murmurà en Manel.
A continuació, somiadorament, s'aixecà, féu dues flexions i es provocà una luxació lumbar, un benigne esquinç del turmell dret, i es dirigí a un bagul amagat sota tones de biolaxants, obrí una bossa secreta i desembolicà una llonganissa súper i uns botifarrons suculents. Pegà queixalada a un botifarró i ensumà la flaire deliciosa de la llonganissa casolana i secreta.

En aquell moment irrompé el fill de na Bel amb una potada amb les seves botes Martins, escombrà les tasses i els tassons de la taula de la cuina, anà a la gelera, agafà una cervesa, rompé el coll d'un cop sec contra la pica i la se begué d'un glop. Davant de la mirada recriminatòria i morganàtica d'en Manel, eructà sonorament. En Manel havia tingut temps d'amagar llonganisses i botifarrons. "La meva mare em va dir ahir que duguis aquestes merdes de botifarrons de carabassa i aquestes llonganisses de pastanagó -assenyalà amb la cresta la gelera- al fogueró de la plaça Major a les vuit. Ho sents, mitjamerda? A continuació es begué tres cerveses més i eructà com un hipopòtam. "Com m'agraden les festes populars", pensà en Manel, mentre es trencava el cap ordint una escapatòria per deixar quan es fes fosc la seva estimada restreta torrant saludables succedanis mentre ell s'esmunyia a fer-se un fart de colesterol en qualsevol indret inevitablement ple de música idiosincràtica grosskiana.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Toni, fa mes de 11 anys
Ja està una altra vegada n'Hilari aquest elucubrant. Això ho has de posar en una novel·la. Un article és una altra cosa. Quan ho entendràs? Què passa? Que havies d'entregar la nota, no havies escrit res i posares mà al calaix dels retalls literaris?
Valoració:-12menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris