nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
11°

Apolítics i franquistes

Una de les conseqüències més evidents de la proliferació de casos de corrupció política és un augment de la desconfiança cap als nostres representants a les institucions i cap a tot el sistema liberal parlamentari. No hi ha dubte que alguns dels nostres regidors, batles, consellers i diputats han traït totalment els seus electors, han actuat contra la llei i es mereixen que caigui sobre ells tot el pes de la justícia. Però també és cert que la corrupció afecta molt més determinats partits que no d'altres, que n'hi ha que no estan gens afectats per aquesta onada de corrupció i que, a les Illes Balears, encara que trobaríem precedents ben llunyans i que el període autonòmic es va iniciar amb els afers Torcal i Zeus, el període 2003-2007 va esser un autèntica festival de pillatge sobre els comptes públics.

I, tanmateix, la ira d'una part important de la població es dirigeix indiscriminadament contra "els polítics" i, en ocasions, fins i tot contra les idees polítiques. Assistim a un procés de linxament de l'activitat política en un marc democràtic i d'un estat de dret, que permet, paradoxalment, canviar els governants (com hem fet a les Illes Balears cada vegada des del 1999!) i perseguir la corrupció. Encara resulta més sorprenent que quasi mai no es parli dels corruptors, dels especuladors professionals, o de les nostres entitats bancàries que han demostrat, per cert, esser més aviat una mena de casinos i han arrossegat tot el món a l'actual crisi econòmica. Que no ha acabat en desastre com el 1929 perquè els poders públics (els polítics!) han intervengut enèrgicament i han aconseguit que els sistemes bancaris i les economies no s'ensorrassin del tot.

Però els casos de corrupció, ben reals i lamentables, han permès desfermar la rancúnia de moltes persones que no tenen cap interès per la res publica. Les declaracions d'alguns personatges, en especial del món de l'espectacle, han posat de relleu una manca de formació política tan immensa que m'han fet recordar el franquisme dels anys cinquanta. L'historiador nord-americà Stanley G. Payne ha explicat que, cap al 1955, Madrid era la capital que oferia un buit polític més gran de tot Europa. Totes les ideologies que havien penetrat a Espanya durant la contemporaneïtat o havien estat derrotades i perseguides o manipulades i desfigurades. Excepció feta de la minoria de catòlics practicants, ningú no semblava creure en res. Era evident que l'únic objectiu polític de Franco, a part de mantenir-se en el poder, era fomentar la més profunda ignorància política dels pobles hispànics.

Amb les esquerres perseguides i dividides, les dretes ocupades per una religió omnipresent i uns negocis que començaven a la fi a prosperar, fins i tot podia prescindir d'una Falange que no inspirava gaire confiança i era mal vista per bona part de les forces armades i els poders econòmics. Per rematar aquest apoliticisme forçat, res millor que atorgar un paper exagerat als esports, sobretot al futbol. Segons Payne, quan un director de diari no dedicava prou espai als esports perillava que fos amonestat per la censura. A més, en un estat que tot just sortia de la pobresa, Madrid es podia permetre el luxe de tenir un diari dedicat exclusivament als esports, i a sobre, era el de més tiratge de tot Espanya. És ben cert que el franquisme ja ens sembla llunyà, però hauríem d'anar alerta a fomentar la ignorància i la indiferència política, que sempre acaben afavorint una mena de conservadorisme populista, autoritari, pseudoanarquista en alguns aspectes de l'àmbit individual i ultraliberal en l'econòmic. Tot això no lleva que els nostres elegits i els nostres partits polítics (més uns que els altres) no necessitin una profunda regeneració.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Martí Gené i Ramis, fa mes de 11 anys
N'Antoni Marimon torna a donar en el clau. Necessitam els polítics per administrar el bé comú i per aportar idees i estratègies noves,... el que no necessitam són salvapàtries com en Franco i los seus, que encara en queden, ni antipolítics populistes que són mestres de demagògia i de malversació de cabals públics. Visca la política honrada.
Valoració:-1menosmas
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
Idò jo, en particular, es franquisme no em sembla tan llunyà
Valoració:-1menosmas
Per pere, fa mes de 11 anys
Ruptura, regeneracio democratica, i no dependencia d,Espanya.
Valoració:2menosmas
Per No tots són iguals, fa mes de 11 anys
L'estratègia dels partits amb més imputats en casos de corrupció, si no veuen manera de demostrar la innocència dels imputats, és intentar convèncer els qui hauran de votar en les pròximes eleccions que TOTS els polítics són iguals, i que si un partit no té imputats, o en té molt pocs amb relació amb ells, és perquè encara no els han trobat amb cap malifeta, però que d'haver-la feta, això és ben segur, i que quan ells tornin a governar ho demostraran. Amb aquest argument convenceran molta gent. És una pena, però és així. Si no pensam un poc més amb el cap, no en sortirem d'esser comandats per gent corrupta. No facem allò que ells volen: anem a votar quan n'arribi l'hora.
Valoració:3menosmas
Per Lleonard, fa mes de 11 anys
Tots els partits polítics depenen dels bancs i de les caixes i per això tots ells tenen connivència amb la corrupció per activa o per passiva com s'ha demostrat.
Tots els polítics professionals sense excepció són culpables directa o indirectament de la manca de transparència, de la manca de participació democràtica i ciutadana i de l'obscurantisme que envolta la seva gestió.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris