Benestar, cohesió social, serveis funcionant a plena satisfacció, model econòmic sostenible, creativitat cultural i sentit emprenedor, tot açò en un territori de paisatge ben conservat, com a principal signe d'identitat juntament amb la llengua i la cultura que ens són pròpies. I, en conjunt, justícia social, igualtat d'oportunitats en una societat oberta, solidària i amb gran mobilitat social. Qualitat de vida, al cap i a la fi. Heus aquí la pàtria desitjable. Algú va dir que la pàtria no era altra cosa que un país amb justícia.
Tanmateix, no hi ha pàtries tan perfectes. Si més no, veim com els nacionalismes més poderosos actuen des d'unes situacions en absolut idíl·liques. Tenim el cas espanyol i no ens cal anar més enfora. Nacionalisme és "La roja", i els metres quadrats de tela rojigualda i la llei de banderes, que sempre imposa la mateixa, i les asimetries constitucionals afavoridores dels poderosos, i l'exèrcit com a garantia de permanència d'un statu quo que voldrien immutable. I l'essencialisme de la unitat i la indivisibilitat de la Nación o altres metafísiques; la llei de partits i la legislació electoral, el mapa comunicacional i el mapa del temps, i les festes nacionals, el Tribunal Constitucional polititzat fins al moll de l'os en clau bipartidista... És el nacionalisme espanyol el que, juntament amb el cas portuguès, ha reeixit a la península Ibèrica. El que compta amb tots els mecanismes d'Estat, amb la subtilesa que ho impregna tot: les lleis i les normes que afecten el comerç, les federacions esportives, la publicitat dels plans anticrisi servits amb la lletra E (d'Espanya) amb una titlla a dalt que l'associa amb l'espanyolíssima lletra Ñ i afirmacions com que "nunca fue la nuestra lengua de imposición" (o sigui, "por qué no te callas!").
Hi ha qui ha escrit que el mot "Espanya" avui és un antònim de "democràcia". Segurament exagera. Però sí que recorda el país de tics totalitaris, del Conde-Duque, de l'"antes roja que rota", transitable per noms il·lustres de la història doctrinal i tòpica.
No m'agradaria veure un nacionalisme així al meu país. La utopia mobilitzadora que el nacionalisme pot representar l'Europa que neix, tal com ho ha explicat K. Popper, no pot ser altra que la que lluita per la llibertat sense fronteres i sense contradiccions entre els drets individuals i els col·lectius. La que és conscient que, en el món del segle que hem encetat, la independència probablement no existeix i, no obstant açò, volem ser lliures en un país lliure per tal de poder escollir nosaltres mateixos les nostres pròpies dependències.
Aquí i ara, aquestes Illes Balears són més província que mai. La societat balear ha interioritzat les seculars dependències imposades. Ho ha 'internalitzat' tant que ens passa com amb la violència simbòlica: que hi és però no es reconeix. I tot açò ens passa quan tenim un Parlament i un Govern autonòmic i uns Consells Insulars. Clar que els problemes que tenim plantejats i els reptes comunitaris sobrepassen les possibilitats de fer-los front amb èxit des de la feblesa de les eines institucionals amb les quals comptam. Sí que hi ha hagut una allau immigratòria d'impossible integració sense poders estatals eficaços.
Però ens enganaríem si pensàssim només en clau externa la causa de la desafecció de país que simptomàticament una part important de la societat illenca mostra. Resulta incomprensible, no ja des del nacionalisme sinó des d'uns mínims de consciència democràtica, que les forces vives (?) balears no hagin aconseguit del Govern de Madrid un tracte just en qüestions tan essencials a les Illes com és el preu dels transports aeris o bé el sistema de finançament, que durant anys ens situa al lloc més baix de les comunitats autònomes. Altrament dit, hem tingut el deshonor de figurar en el primer lloc de l'Estat espanyol pel que fa a dèficit fiscal. Tot plegat, sense gairebé senyals de protesta i de conseqüent acció política. Sia dit des del reconeixement a les escasses excepcions que hi ha.
