algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

L'ànima de Robert (1035)

Tenim a Mallorca una expressió popular, ja molt en desús, que es fa servir per a significar anar-se'n, fugir sobtadament... Apareix també en les nostres rondalles alcoverianes en aquells arguments misteriosos que ho fan venir bé. Qui era, però, aquest Robert? Existia de debò? Qui fou el personatge real que donà lloc a una dita tan curiosa? Jo pens que la cosa ve de molt lluny, de l'Edat Mitjana, i que fa referència a Robert el Diable, duc de Normandia, que prengué part en una expedició a Terra Santa i allà morí, a la ciutat de Nicea. Sembla que la història d'aquest personatge es va fer famosa al llarg de generacions i el doctor Frederik Koning, expert en demonologia i ciències ocultes, ens narra el següent: "De la seva vida a Normandia es conta que, després que son pare s'hagué casat, quan ja tenia quaranta anys, acusà la seva muller de ser culpable de no haver tengut fills en molt temps.

Ella, indignada, li va dir que, si en tenia un d'ell, l'entregaria al diable. I el dimoni realitzà el seu desig. El jove Robert demostrà tenir un caràcter endimoniat i ben prest abandonà la casa dels seus pares. Es va fer cap d'una banda de lladres i amb ells robà arreu, principalment a molts convents de frares i monges. Tornà a veure sa mare en una d'aquelles esporàdiques visites i li va confessar que estava posseït pel Maligne. A causa d'això i per consell d'aquella, Robert es translladà a Roma per a demanar al papa que l'exorcitzàs i el perdonàs. Estant a la Ciutat Eterna, els sarraïns l'atacaren. Robert el Diable assumí la defensa de Roma i amb la seva bravesa pogué alliberar la Santa Seu dels seus enemics. L'emperador, com a recompensa, li concedí la mà de la seva filla. De retorn a Normandia, va tenir relacions amb la filla d'un pelleter, Arlette, i d'aquesta unió va néixer un fill que arribaria a ser Guillem el Conqueridor, de malnom el Bastard".

Curiosament i d'acord amb el diccionari de demoniologia, del mateix autor, el nom de Guillem, en les seves diverses formes, era atribuït a Satanàs.

Evidentment, Roberts n'hi ha hagut molts al llarg de la història i la dita popular pot fer referència a algun altre. Tanmateix, la polèmica és servida, ja que Robert el Diable passaria a ser en èpoques posteriors a la seva mort quelcom semblant a l'home del sac, la bubota nocturna, la Serp que roba criatures, el vampir, l'home-llop i altres monstres que amenacen el somni dels infants.

No manquen altres noms propis en les nostres antigues expressions populars. Qui era na Pintora? I en Poma? I en Jordi? I en Pere Mateu? I na Brutes? I en Seixanta? Qui sap? El poble recorda així aquells noms de llegenda perduda que tal volta un dia foren història.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris