algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 11°
19°

Joan Vich: “Las nieves del tiempo...”

Són molts els enamoraments que he compartit amb l'amic i pintor Joan Vich. Alguns, no seria prudent desvelar-los. La immensa majoria no tan sols no són secrets sinó que, segons crec, ens honoren, a tots dos. Entre aquests darrers figura el duet que formaren Martí Filosia i Vic Buckingham. També Ottis Reading i el seu Sittin on the Dock of the Bay; el gust aspre i vigorós dels ametllons i de les carxofes morades; els Z 66; la cabra de madò Maria Arnava; Richt Miller; el joc del ping-pong; els relats eròtics, farcits de proeses, dels vells herois del sexe de la barriada; Shane; les xicuelines de Paco Camino; Toulouse Lautrec; els cavalls de trot; l'olor del farratge acabat de segar; els camins pels quals només transitava el crepuscle...

No era solament en les coses i en els éssers vius dels quals estàvem enamorats allò en què ens semblàvem en Joan i jo. Era també en la manera com estimàvem aquestes coses i aquests éssers. Crec que ambdós, d'una manera o d'altra, teníem la sensació que aquell món, que tant ens agradava, aviat finiria, passaria avall i seria substituït per un altre probablement més just però molt distint del que havíem après a estimar sense remei. Jo sé amb certesa quan començà aquesta creença que la mutació seria del tot irreversible.

Fou l'any en què asfaltaren els carrers de Son Ferriol. Sota l'asfalt desaparegueren herbes i flors, clots, fassers, bassiots, macs i textures diverses del terra que trepitjàvem. Eren, els desapareguts sota l'asfalt, accidents que era precís conèixer amb detall si hom volia sobreviure en el joc de toc i pam, sobretot si es té en compte que els nostres adversaris eren -respectau-me- jugadors com en Tià Materrates i en Pedro Poi. Reaccionàrem, però, de manera distinta, en Joan i jo, davant la mutació i l'esbucada d'aquell món estimat.

Jo, desarmat, vaig quedar tocat de nostàlgia improductiva per tota vida. Una malenconia que, de vegades, em costa dissimular. Ell va encarar-se amb la situació de manera més fructífera. Ho féu amb la possibilitat que li donava el seu ben après ofici de pintor. En Joan en va fer amb la seva pintura una crònica sentida, d'aquest món que es desarticulava, de carros sense rodes, de parets mig esbaldregades, de solls amb les portes obertes, d'arbres i plantes que ningú ja no regava, de molins desarborats... Fou una obra realitzada amb la fe i la seguretat que dóna un gran domini del dibuix, una eina -una base- imprescindible que qui vol pintar bé ha de tenir sempre ben esmolada. "El dibuix és -em digué en Joan un dia- la veritat de la pintura".

En els darrers anys en Joan va semblar alliberar-se de la nostàlgia i, amb la intenció de mostrar-nos que la vida pot ser també una gran festa, ens va oferir una visió ampliada dels productes -flors, fruites, hortalisses- que l'evolució ha creat. Els resultats han estat esplèndids, sucosos, estimuladors fins i tot de les glàndules salivals. Ara, fins a final de mes, el pintor mostra una altra faceta del seu treball: una col·lecció de retrats. Ho fa a Can Gelabert, a Binissalem. Qui tengui la sort de poder anar-hi observarà que l'intent d'objectivitzar la nostàlgia ha tornat als pinzells d'en Vich. En Joan, admirador de la cultura argentina, sap que pocs versos hi ha que superin la dita aquella del tango que confessa que "las nieves del tiempo platearon mi sien".

Per això ha emprat tota la seva tendresa, que és molta, però també la seva saviesa, que no és menor, perquè els cabells blancs que apareixen en els personatges dels seus quadres, de vegades amb profusió i d'altres com a insinuació o premonició, es converteixin en els millors sensors del pas del temps. Són, aquests retrats que ara mostra, quadres realitzats -en Camilo de Can Tunis m'ho féu notar- amb tècnica i estil propis de cartellista de cinema. Un estil que en les expertes mans d'en Joan serveix per demostrar de manera irrebatible que el més propi, íntim i característic de nosaltres mateixos és, encara que sembli una paradoxa, el més superficial: la nostra pell. El teixit amb què estimam.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 3
Siguiente
Per fufu, fa mes de 11 anys
Ya desapareció pero buscándole se encuentra. Estamos a la espera.
Felicidades a los que se llamen Sebastián.
Valoració:0menosmas
Per otro más, fa mes de 11 anys
Corrector, dinos quien es este pintor que pinta como Freud, antes de que desaparezcan este artículo y sus comentarios, da igual si te equivocas.
Valoració:1menosmas
Per Corrector de correctores, fa mes de 11 anys
No decía lo del hijo de Freud por Joan Vich, no. Tendría ciego hasta el discernimiento. Lo decía precisamente por el pintor que creo se esconde detrás de la firma "Pericó for president"... ¿o no?
Valoració:0menosmas
Per uno més, fa mes de 11 anys
Joan Bennassar pinta Picassos, pero al estilo de Ferrandis. ¿Recuerdan? aquel que hacía postales de navidad muy ñoñas en los 60 pero con mucho éxito
Valoració:0menosmas
Per toni, fa mes de 11 anys
arnau no te enteras, no me sorprende que pongas tantos interrogantes, debes estar scostumbrado.
Valoració:0menosmas
Per arnau, fa mes de 11 anys
Joan Bennassar (Picasso ?????????????????
Ramon Canet (Mottherwell ????????????????

Valoració:-1menosmas
Per EN PERICÓ (que no té cupa de res) FOR PRESIDENT, fa mes de 11 anys
Correcteur du correcteurs. Fill meu jo no t'entengo si no mudas de parlar. I de donde eres venido?. Què bien parlas foraster ! que no has podido aprender al mallorquín hablar. Això és cosmopolia de cojones i no els pueblerinos que en AVER de imitar a Freud se ACEN un psicoanalísi i se ponen boina.

Grasias por lo de "querido"...xato, he de buen rollo.

Por sierto corrector de correctores, xato, quando dises que los aldeanos baleares que imitan al Lucien, no ARAS referensia al Sr. Vic.Si fos així ASTELO de mirar. De lo que sería pintura pintura, ni puta idea, xato. Si J. Vic imita a Freud JO som Jaime Matas. Xató.


Valoració:7menosmas
Per C., fa mes de 11 anys
Ja nos dimos cuenta. Aunque podría haberla tenido filmada en Super 8 con su voz de una cassette acoplada. Aujourd'hui es fan virgueries.
Valoració:3menosmas
Per francesc bujosa, fa mes de 11 anys
m'agradava, ai!

xesc
Valoració:7menosmas
Per Toni, fa mes de 11 anys
"Pericó for president" y "Corrector de c...", sois muy sutiles, o no tanto. El tema de las fuentes de inspiración de los pintores es un tema un poco tabú, pero sin duda muy interesante, dicen que Matisse no quería ver ni en pintura a Picasso por su estudio y que pasa con estos óleos y dibujos de Picasso que tanto recuerdan a Toulouse Lautrec y a Ramón Casas, pero la categoría de los trabajos (de Picasso) es tanta que el debate de inspiración-copia no tiene sentido. Creo que si, que Joan Bennassar se "inspira" en Picasso, sólo el tiempo nos dirá si ha valido la pena o no, de la relación Mateo Bauzá- Rothko no quiero hablar y si, Ramón Canet si ha mirado y mucho a Miró y a Motherwell, no tanto a Tàpies. En cuanto a Joan Vich, también creo que sabe quien es Lucian Freud, pero como muy bien apunta en su artículo el Sr. Bujosa, veo en algunos cuadros más influencia del pop-art y en otros el empleo de la espátula rompe cualquier relación (de la pintura de Vich) con el nieto de D. Sigmund. Enhorabuena por su artículo Sr. Bujosa (el último párrafo, sensacional). por mi parte voy a seguir disfrutando de la pintura de Joan Bennàssar, de Ramón Canet y de Joan Vich.
Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 3
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris