algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 13°
14°

Albert Camus, Menorca, el futbol, el primer home

La noblesa de l'ofici d'escriptor rau en la resistència a l'opressió i, per tant, a dir que sí a la soledat". Dia quatre d'aquest mes, ha fet cinquanta anys que morí Albert Camus, premi Nobel de literatura. Al dBalears, Tomeu Martí i Joan F. López Casasnovas s'hi han referit amb encert. Cal recomanar, però, una mica de precaució amb les commemoracions, no contaré res que no sigui conegut, ho faig perquè he vist indicis d'homenatges al Camus "semimenorquí" (sic), embalats pel seu segon llinatge: Sintes.

Albert Camus (1913 - 1960) -escriptor, pensador, director de teatre, periodista, activista, filòsof...-, nascut a Alger, era nét d'uns colons menorquins que, ja a la primera meitat del XIX, anaren a Alger. La mare, Catalina Sintes Cardona (Birkaden, 1882 - Alger, 1960), morí un poc després que el seu fill. La padrina Catalina Maria Cardona Fedelich (1857-1930) -nascuda a Sant Lluís de Menorca- a casa de la qual, a Alger, i sota la seva autoritat ("A benidor", i l'obligava a fer la sesta) va créixer Camus, quan el seu pare morí a la Primera Guerra Mundial ("Quan el convocaren, mon pare no havia vist mai França. La va veure i el mataren"), eren gent molt humil.

De l'obra i la vida de Camus -en la qual aquelles dues dones són molt importants- se'n desprenen poques arrels menorquines, culturals, a part de les biològiques provinents d'Esteve Sintes i Margalida Cursach, Josep Cardona i Joana Fedelich, els seus besavis emigrants (Vegeu: Maria Marfany i Simó, Els menorquins d'Algèria). Menorca es confon, per Camus, amb arrels espanyoles generals i el parlar menorquí, esmentat poquíssimes vegades, amb un "patois mahonnais", amb el to menyspreatiu que té "patois" per als francesos.

Si bé és cert que els orígens per part de mare entronquen amb Menorca, aquesta referència és molt menor, per no dir imperceptible, en la seva obra. No així el seu sentit de pertànyer als colons d'Alger, els primers llauraven amb el fusell carregat... el fet colonial, sempre violent amb els nadius. En tot cas, quan Camus ve a Balears, l'any 1935, fent un viatge amb la seva primera dona, reflectit als seus Carnets, ni tan sols va a Menorca: exemple del seu poc interès?

Tenia una visió més genèrica, d'una Espanya uniforme, "Ce que je dois à l'Espagne", del republicanisme exiliat, dimiteix de la UNESCO quan s'accepta l'entrada d'Espanya, etc. No és per tant un semimenorquí que, per conseqüència, és també un poc català universal (sic) com volen suposar alguns, pel fet, únicament, de ser de nissaga illenca, malgrat que compongués el Cant Espiritual de Maragall en francès, Víctor Alba li féu la feina prèvia. Xavier Vall ho tracta a Albert Camus: catalanitat i estranyesa (1999).

Per no dir que, tampoc, era un panarabista universal, els àrabs apareixen diluïts en una tintura genèrica i poc precisa, malgrat el seu reportatge famós sobre la Kabylia. D'Alger i en francès, això sí, malgrat que de nin -ho conta ell- li fa gràcia que companys seus de l'Institut es referissin a França com "la pàtria". Per tant, és cert que els protagonistes d'algunes obres duen cognoms menorquins "Sintés" o Cardona i que ell es referia que "nous sommes en partie du même sang" i... sempre és millor recordar Camus que tanta patum buida, ho dic des del convenciment "camussià", almanco, de joventut.

Un temps vaig anar per Alger. Era el moment apropiat per llegir Camus. Hi havia vaixell de Marsella-Palma-Alger, tot i que de vegades, si hi havia poc passatge, no s'aturava a Mallorca; em va passar un pic i vaig haver de quedar una setmana més, a un hotelet de les muntanyes -rodejat d'enormes cedres- el conserge del qual escoltava música de les emissores mallorquines. La revolta de la sèmola i els assassinats cruentíssims aturaren aquesta via. Ara he reverdit els records.

He llegit El primer home ( publicada en posterioritat, la duia manuscrita dins la seva maleta el dia que es matà en accident de cotxe) és un exercici de retrobament -amb gran detall de la seva infantesa i joventut-, per molt que -com deia Derrida- tota autobiografia funciona com una desfiguració de si mateix. Hi he reconegut el territori, tan mediterrani, tan igual al nostre litoral, i que tant estimà Camus.

Encara que sempre he cregut que d'Alger estimava només una part, com ho demostra el seu paper durant el conflicte contra la dominació francesa (1954-1962): ni amb uns ni contra els altres. S'ha fet famosa la seva exclamació: "Sempre he condemnat el terror; he de condemnar també un terrorisme que s'exerceix de manera cega als carrers d'Alger i que un dia pot colpejar una mare o la meva família: crec en la justícia, però defensaria ma mare abans que la justícia". A sa mare, juntament amb el seu mestre de Primària, els dedicà el premi Nobel. Al mestre que intuí el potencial d'un nin que gràcies a les beques va poder continuar els seus estudis.

"El camusisme, i aquesta era la seva virtut, volia ser un kantisme pràctic. I amb la guerra d'Alger, s'acabà. En el somni de Camus -una fraternitat entre "indígenes" i "blanquets"- hi havia una petjada d'ingenuïtat", Bernard-Henry Lévy, Els dos segles de Camus, recull molt bé el seu importantíssim paper en el pensament universal, les grans diatribes de la seva època, amb Jean-Paul Sartre per exemple (primer havien estat molt amics), l'existencialisme, l'absurd, la gran fabulació d'aquell "home estrany" sense emocions, més que sense sentiments.

Els que vam viure les darreries del franquisme passàrem per una època en què no estava bé que ens agradàs el futbol, màquina d'alienació popular, era poc compromès i hi anàvem com d'amagat, no feia bona planta intel·lectual. Camus va jugar a futbol i sempre demostrà i declarà com gaudia de fer-ho. Per a France Football: "Després de molts anys en què el món m'ha permès variades experiències, el que sé més, a la llarga, al voltant de moral i de les obligacions dels homes, li ho dec al futbol".

La seva obra està trufada del gust per aquest esport, ja de nin, quan la seva padrina Cardona trobava que gastava massa les soles de les sabates. La imatge de la glòria és quan "el fan porter titular i tres dies abans havia tastat per primera vegada la boca d'una al·lota" i la de la felicitat: "No hi ha cap lloc on un home sigui més feliç que dins un estadi".

Nicolas Sarkozy el vol dur al Panteó devora les glòries de la grandeur de França, ara és al cementiri prop del poble on comprà la casa amb els doblers del Nobel. Les seves deu paraules preferides eren: món, dolor, terra, mare, homes, desert, honor, misèria, estiu, mar. Tenia clar que per viure la veritat "s'havia de fer comèdia" (teatre, vull dir); humanista per damunt tot, molt més que existencialista, comunista o anarquista, sabia que el pensament d'un home és abans de res, i sobretot, la seva nostàlgia. Tenia clar que "la vertadera generositat amb el futur consistia a donar-ho tot en el present". Fos, o no, mig menorquí.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
I una altra figura conflictiva en aquest sentit i també relacionada directament amb França seria sa des cantant i compositor Georges Moustaki, qui no es cansa de dir que està en contra des nacionalismes, tot i haver cantat alguna vegada (jo li he sentit en viu) en català, i que a una cançó dedicada a Espanya la defineix territorialment com allò que va d'Astúries a Gibraltar, de Galícia a ses Balears. Com que sa definició de nacionalisme és bastant ambigua, jo sempre defens que allò que és plantar cara a un estat que ha envaït es teu país, que seria es nostre cas, és en realitat resistència nacional i no nacionalisme, potser així es senyor Moustaki (que té unes cançons que m'agraden molt) es definiria més clarament
Valoració:4menosmas
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
Ja me'n record, Joan Vicenç, des teu article i, de fet, no me n'he oblidat mai. Què té França que la fa tan intolerant a sa diferència?
Valoració:4menosmas
Per Antoni Llull Martí, fa mes de 11 anys
Els descendents de mallorquins, o de gent de les altres illes, nascuts i educats a França, (o a una de les seves colònies, com Camus) pel que jo he pogut observar tractant amb alguns d'ells , no tenen, en general, idea de la nostra cultura diferenciada de l'espanyola. Per a ells el mallorquí és un menyspreable patuès, com ho són els parlars regionals francesos. I parlen, si s'escau, de la seva ascendència "espanyola", tal com feia Camus. El seu pensament, en això de la llengua, coincideix bastant amb el dels castellanoparlants.
Valoració:6menosmas
Per Joan Vicenç, fa mes de 11 anys
Fos o no, mig menorquí, no és cap patum buida posar sobre la taula la ignorància, intencionada o no, de Camus pel que fa a la seva ascendència menorquina, catalana. He llegit Camus a la meva joventut i també en la meva semimaduresa i l'ànsia de justícia que emeten els seus escrits humanístics d'una qualitat literària excel·lent, no poden obviar el compromís i fet colonial, ni pel que fa a la seva estimada Algèria ni pel que fa al referent idiomàtic familiar que l'havia de conduir a pensar en l'existència d'una realitat territorial, lingüística i nacional sotmesa a Espanya. Com vos mateix indicau, un escriptor que treballa sobre el Cant Espiritual de Maragall, havia de conèixer que no era solament patuès el que parlava sa mare i àvia.

És ben segur que si hagués trescat per camins anticolonialistes, on és tan difícil de combatre, avui no estarien pensant en portar-lo al panteó ni, probablement, li haguessin concedit cap premi Nobel en plena guerra freda, per molt bon escriptor que era o que fos. Per altra banda jo pens que sí que va poder ser que viatjàs a Menorca. És cert que no en diu res als seu Carnets i són tan poques les referències que ell mateix fa a la realitat de la seva història familiar que potser tampoc li va interessar parlar-ne, o els problemes de parella que patia en aquella època li impediren fer-ho. En l'escrit que vaig escriure ja fa un parell d'anys i del que no en rectifico res, en parlo. Permeteu-me l'abús d'adjuntar-lo.

“Va ser després de llegir el darrer llibre de na Carme Riera “La meitat de l'ànima” on parla de n'Albert Camús com a personatge un tant ocult a aquesta novel·la, que vaig tornar a l'obra de l'escriptor nascut a l'Algèria francesa. Aquesta vegada però no solsament vaig rellegir “Cal·lígula”, “L'ètranger”, “La pesta” o “El mite de Sísif” (amb la bona introducció i traducció del nostre Joan Fuster) sinó que també em vaig endinsar en la seva biografia.

Una de les particularitats que més em despertaven l'atenció era la que tenia a veure amb la seva branca catalana per part de la mare maonesa; de fet, l'any 1935 l'escriptor va visitar les Illes amb la seva primera dona. Un del seus biògrafs, Oliver Todd, ho conta així: “(...) crida dels orígens per part materna i homenatge a les fonts, Camus visita Palma de Mallorca amb la seva dona. Espanya, segona pàtria, mítica i carnal.(...)” També en Jaume Pomar a un article (Diari de Balears,23/06/2004) ens parla d'aquest viatge, però només fa esment de Mallorca i Eivissa. Em resultaria estrany, que no hagués visitat Menorca, encara que no sé de ben cert que no ho hagués fet. I dic que ho trobaria estrany perquè al seu llibre pòstum “El primer home”, clarament autobiogràfic, la referència a la família i als orígens per part de mare són importants. De fet, en Camús Cintes parla de la mort tràgica de l'avi patern de la seva pròpia padrina, com si l'autor conegués un poc el paisatge rural menorquí: “(...) després que morís tràgicament enfilat dalt d'una ruca i caminant per l'illa entre les petites parets de pedra seca que termenen els horts.(...)”.

Quan vaig llegir el llibre biogràfic del Nobel de 1957 “Una vida”, de Oliver Todd, que té 885 pàgines, em va xocar la idea, efectivament, mitificada que tenia Camús d'Espanya, fins al punt que, al llibre biogràfic de Todd, tot i referir-se a la nissaga materna de l'escriptor, no es menciona més que dues vegades la paraula catalana i una d'elles és per assenyalar a l'apartat de genealogia del final del llibre que: “L'estirp espanyola és oriünda de les Balears i, per tant, més catalana que castellana”.

Per altra banda al llibre que estava escrivint quan va sofrir l'accident de trànsit que li va causar la mort i que va ser publicat 34 anys després, “El primer home” Albert Camús demostra que sabia bé que la seva família materna parlava una llengua ben diferent de l'espanyol: “..., el diumenge, quan l'àvia rebia la visita de les seves nebodes casades, dues eren viudes de guerra, o de la seva germana que continuava vivint en una granja del Sahel i que parlava de més bon grat el patuès de Maó(*) que l'espanyol,(...)
(*)En cap moment l'autor no designa la llengua catalana com a tal. (N.del t.)”.

Són així mateix nombroses les referències a un analfabetisme en certa manera “endèmic” atribuït a la seva nissaga materna, que no fan més que demostrar l'alt grau de pobresa que es patia a l'illa de Menorca i que no només impedia l'accés a la més mínima i necessària educació, sinó que obligava als seus habitants a emigrar als quatre vents, fins i tot cap a l'Àfrica. I és molt probable que la família de Albert Camús mai hagués sabut mantenir una conversa seguida en espanyol.

Per acabar, i ben lluny de voler ofendre ningú, no deixa de ser curiós com tot un Nobel de literatura, admirat per mi i per molta gent, ignorés d'una manera tan clamorosa la realitat lingüística, cultural i política de la seva pròpia nissaga materna.”
Valoració:14menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris