nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

Pecats de virtuts de la vainilla (1979)

"Va arribar el temps de la vainilla i August s'adonà, a causa de l'olor intensa, que rere les barraques, en el començament de la selva, n'hi havia un gran matoll. Primer s'escampà una olor suau que perfumava el vent, però després anà augmentant i s'intensificava fins a provocar mareig. Causava mal de cap i nàusees. El matoll sarmentós, de fulles grans, era ple de càpsules que es movien blanament tot prodigant la seva densa aroma. I ben poc imaginaven els de la selva que allò que aclaparava l'home era molt cercat a un món llunyà per a perfumar pastes i begudes que donen goig al llépol. Però el bosc sobrecarregava les seves olors...".

Aquest fragment és part d'un llibre de Ciro Alegria (1909-1967), relats amazònics dins la narrativa moderna peruana. Ens parla de la Vanilla planifolia, liana de les orquidàcies, de càpsules aromàtiques usades com a condiment i en perfumeria. El fruit d'aquesta planta, assecat, esdevingut negre, del qual se'n fa pols, és intensament olorós, això gràcies al principi anomenat "vanil·lina", molt apreciat...

"Una desena de cautxers tallaren a cops de matxet la vainilla, el brancam de la qual caigué a l'aigua. Després, aquest, a favor del corrent, va avançar com illa verda i aromàtica, tot perfumant el riu de vorera a vorera".

Trist final d'una planta benèfica, tropical, amb més virtuts que pecats, imprescindible per al reboster i el perfumer. Però Ciro Alegria ens mostra un món cruel, hòstil a l'home, al llarg del riu immens i de la natura gegantina i prolífica, que tot ho ofega i tot s'ho menja. "Més amunt, un immens arbre havia resultat abatut i flotava en l'aigua, després d'haver-ne arrossegat d'altres en la seva caiguda. Formaren així com una tanca, que augmentada per més soques i branques entravessades, bastien una barrera poderosa que feia canviar el decurs del corrent. Els coneixedors dels rius tropicals saben que amb una sola corda de ferro, estirada sobre un costat d'aquell, és prou eficaç per a fer un mur amb els vegetals que les aigües arrosseguen. Però aquell dia les aigües avançaven més i més impetuosament cap a la casa. S'infaven brutes i violentes, posseïdes d'una empenta cega, d'un afany destructiu, indeclinable. El verd bananer, les iuques morades, la parada de blat de les índies per on s'enredaven els fesols, foren aglapits successivament pel llim negrenc del torrent desbordat...".

Drames que oculta una vegetació que és un altre món. Ciro Alegria ho diu quan ens presenta el llibre: "Estic contemplant el Marañón, admirant el seu corrent poderós, i pens que el gran riu ens podria parlar de Turgurbao. Veig el turó Lluribe, el seu front de roca perduda entre els núvols, i sé que també ens parlaria dels... penyals, els arbres, els senders, les herbes, les aromes i, finalment, cada grumoll de la terra".

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris