nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

El nadó de Sa Carbona (1811)

Neix a una possessió, cases rústiques, portal de mig punt, alcoves a un sol pis que il.luminen finestrons. Fora de l'edifici, estables, cotxeres, corral de porcs, cabana per al ramat ovi, marges, caminals i caminois, pedrissos a la carrera, una petita xemeneia a la vella teulada de teula àrab. Senzillesa aclaparadora i faves comptades. Li deien Sa Carbona, tal volta perquè explotava o havia explotat sitges de carbó. Res, en tot el seu entorn, parlava de confort i abundància. El nounat és Sebastià Gil i Vives, fill dels amitgers. Va veure les primeres llums aquell fred, potser conglaçat, dia de gener del 1811, plena època napoleònica, la dels crims salvatges i espantosos drames bèl·lics que Goya reflectí en aquells gravats "negres", tan carregats d'odi i desesperança.

El pare Sebastià degué saber ja de ben petit què eren uns camps de conreu, amb la seva feina de sol a sol, quelcom ben allunyat dels escenaris de conte romàntic que glosaven els poetes de la rosa i la viola. Essent d'un intel·lecte inquiet, en créixer, donat a la lletra, no podia restar entre els solcs i els terrossos. Aleshores, Ciutat de Mallorca li semblava el focus de cultura al qual no es podia sostreure. Tanmateix no podia ser un home místic, menjador de molt de brou i pocs ciurons, sinó un home pràctic, dinàmic, pacient com l'aigua que rosega una roca. Així doncs, universitat i seminari l'esperaven. Havia dit que volia ser capellà com aquell que reclama el dret a marcar totes les fites d'un llarg camí.

Seminari perquè havia sentit la crida d'una espiritualitat disciplinada perquè se li havia d'antullar flexible, és a dir, mà dreta però també mà esquerra. Només així restaria demostrada la suma urgència d'una tasca missional propera i urbana. I cercà l'ajut, perquè només dos braços tenia, tot instituint una congregació de monges obreres (tot i que moltes eren des del començament de cases amb il·lustrat llinatge) per al món obrer. Entre l'un i les altres sembraren semences de llarga durada contra la fam, la malaltia i la ignorància. Hagué de suportar la trista hipocresia dels polítics, els interessos creats de les jerarquies, els mites d'una monarquia sobirana que feia soldats per a la guerra... Sebastià Gili Vives no fou escriptor ni lletraferit, però sí un entusiasta lector i promotor, sempre present a les homilies de sant Agustí i de manera especial de l'obra La Ciutat de Déu, un dels llibres cimals d'aquell teòleg, filòsof i moralista que exerciria una influència capital en el pensament europeu. El "doctor de gràcia", com era anomenat, inspirà altres moltes tasques fundacionals.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris