algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:
14°

L'hàbit i el monjo

La incredulitat i el rebuig són les reaccions més freqüents -si ens dignam a reaccionar- a les acusacions que es formulen contra Occident en un llenguatge que ens negam a homologar. Aquest llenguatge, el podem percebre com a hostil per algunes causes ben diferenciades, però que sovint presenten, com a denominador comú, una simple qüestió de vestimenta. No admetem que se'ns parli amb vestidures que ens resulten exòtiques, no convencionals en els centres de decisió occidentals. Condicionam tant el missatge a la indumentària del missatger, que aquest té molt poques probabilitats de ser escoltat -en les seves reivindicacions; una altra cosa és que ens parli des de la submissió- si la seva imatge presenta algun detall revelador de pertinença a una altra cultura. (No té res d'estrany: en el si de la nostra tribu, una persona pobrament vestida tendrà moltes dificultats per a ser escoltada.)

No he llegit res que m'hagi fet pensar que algú dóna la més mínima credibilitat a l'acusació, per part de fonts governamentals iranianes, contra la CIA i els serveis secrets israelians, que, segons aquesta versió, estarien darrere de l'atemptat que costà la vida al científic nuclear Masud Ali Mohammadi. Òbviament, la condició del règim iranià i les circumstàncies generals que viu el país no conviden a atorgar veracitat a aquesta acusació. Sabem per llarga experiència que els governs amb forta oposició interna recorren molt sovint a assenyalar enemics externs com a causants de les pròpies torpeses o dels propis actes criminals.

Igualment, però, tenim prou experiència, hi ha prou informació a l'abast sobre el llarg i sinistre inventari de tàctiques que els serveis secrets de les grans i les petites potències han emprat per a desestabilitzar els règims que no prioritzen els interessos externs en detriment dels del propi país. I no en sabem més que una petitíssima part. La guerra secreta duta a terme pels EUA, per l'antiga URSS (i per la seva hereva, la Federació Russa), per França, Anglaterra, Israel... és obra de governants aparentment immaculats i de funcionaris i mercenaris aliens a qualsevol noció d'ètica. És gent que mata, crea climes de terror, penetra organitzacions locals per lluitar contra tercers, o directament pega cops d'estat. Podem ben creure que, per a aquests serveis, l'assassinat d'un científic nuclear iranià no representa la més petita inquietud.

A qui els acusa, però, ja l'hem desqualificat per les seves formes. Per les seves formes desqualificam automàticament Evo Morales o Hugo Chávez, per exemple. El president veneçolà no respon a la imatge que ens hem format d'un governant seriós, però tots els governants corruptes que el precediren i que saquejaren Veneçuela amb la col·laboració de les multinacionals es vestien de sastreria europea i sabien comportar-se a les reunions amb correcció, no exempta d'un cert perfum d'elegància. Els governs de Bush i d'Aznar reconegueren el govern efímer de Pedro Carmona, fruit d'un cop d'estat l'any 2002. Carmona era -és- ric i sap quina corbata ha de triar en cada ocasió.

Com és natural, per a la vampírica política del primer món la qüestió de formes, el principi sagrat de la imatge, és un do del cel. És una guerra que aquests països han guanyat i que els protegeix amb una zona de seguretat que absorbeix, d'entrada, les temptatives d'anar al fons de les coses. Hem aconseguit el descrèdit de més de mitja humanitat imposant els nostres patrons de comportament en societat com a sinònim de fiabilitat, de veracitat, mentre que, automàticament, l'alteritat formal és objecte de sospita. És un dels grans avantatges de la nostra civilització.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
Ses corbates les trob senzillament repugnants, per tot allò que signifiquen. I alerta, que jo me n'he hagut de posar com a part d'uniforme
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris