cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

El laberint de la violència humana

Un dels drames esfereïdors de la humanitat -estès arreu dels punts cardinals- són els odis de religió. A la vora de l'adhesió de l'ésser humà a una forma o altra de credo, s'hi troben les espantoses excrescències de tantes i tantes modalitats de violència que hi són inherents -hijack, creuades, holocausts o intifada, a vegades una simple evangelització. Tot plegat, posa els pèls de punta. Hi ha també llistes macabres de morts, dolors, persecució sistemàtica, barbàrie bèstia. En definitiva, s'hi ha format una cadena espantosa de lluites a sang i foc, a compte de tota la gamma teològica possible que amara la suposada intel·ligència humana. En nom de Déu -alerta: que no per manament de Déu!-, la humanitat s'ha acarnissat amb els seus semblants, ara i adés, amb desenvolupament o sense, en estat de necessitat o d'abundància, tant se val! Els rius de la ira que corren per les pàgines de la història social són permanentment hemofílics: musulmans contra cristians, i a l'inrevés; jueus contra àrabs, i a l'inrevés; jueus contra catòlics, i a l'inrevés, i, com no caldrà que hi insisteixi més, odis i odis de mil matisos: catòlics que repugnen -i pugnen!- el protestantisme, o a la inversa; àrabs que abominen del món cristià i viatgen en avió amb indumentàries assassines. Etcètera, etcètera. Tot garbellat, el panorama espiritual de l'espècie, en lloc d'apaivagar les ànimes i d'afavorir el pacifisme, la tolerància de saber acceptar el pensament distint al propi, és font corrosiva i mortal d'enemistats cruels, fins a la tomba. Algú ha dit que, fet i fet, totes les guerres de la humanitat són guerres de religió. L'observació és ben exacta. Però a mi, el que açò em suggereix és l'estat permanent de les guerres de domini -més aviat, de predomini per assolir submissió. Hi ha en nosaltres un rar instint -tètric, diria- d'imposar la conquesta i l'assimilació. Volem un món o tot blanc o tot negre: les diferències ens repugnen.

A la vora de l'embriac colonitzador -açò és, ocupar terres, sotmetre pobles i explotar-ne els recursos-, l'altre capteniment hòrrid que va de la mà de l'home històric des dels albors són, com deia, les lluites que es refugien doctrinalment a l'altar -o al minaret, o a la sinagoga. ¿Ho podrem algun dia reconduir? ¿Vindrà l'hora cristal·lina que haurem extirpat la guerra sagrada de la conducta humana? Si ho féssim, ben segur que reduiríem els conflictes bèl·lics fins al conhort. Ens veiem a nosaltres com la generació del tercer mil·lenni, la del progrés, la qualitat moral, la que branda els drets humans, la justícia, la dignitat. En realitat, però, romanem assilvestrats, de cap a peus en els enfonys de la mateixa misèria de l'home de la selva, la pura animalitat. No importa que haguem fet, ben cofois, la conquesta tecnològica més admirable; que haguem apropat el món a través de la societat de la comunicació; que avancem espectacularment en el domini de la ciència i la tècnica. La substància moral de l'home, tanmateix, ha millorat a penes. S'assembla, punt per punt, a la que devia presentar el primer poblador de l'illa de Flores, el més primitiu homínid de què té constància l'arqueologia. Som els mateixos bèsties de fa cinc-cents, mil, dos mil o cinc mil anys, potser deu mil. Desconec si la propensió de l'home religiós -la tendència a ser i actuar per un relligare insondable- és condició indissoluble de la identitat humana. Sigui com sigui, el que val és que, fins i tot revestits de religió, som una anatomia externa i mental per a guerra. Supòs que mai no ho podrem parar. Si l'arcaic -l'home anterior al sàpiens- era violent i bel·licós, si actuava com una fera pura, el que podem convenir és que l'evolució, malgrat haver-lo conduït a valuosos avenços materials, no li ha garantit l'assossec de l'instint foll de violència. I així, tenim que som uns elements criminals -i deix ara fora la corrupció, que és l'únic delicte evolucionat, de coll i corbata. Sabuda la meva mediocritat intel·lectual, no puc, fatalment, aclarir-vos el laberint a què arrib ara. Dispenseu-m'ho fins dilluns vinent.

Periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris