algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Una casa escandinava i un barri valencià

A un llibre no gaire aconsellable, hi he llegit una bella història sobre el canvi de propietat d'una casa davant la mar, en un poblet escandinau. L'havia feta construir un mariner, cap d'una família nombrosa aixecada per dues dones. La mort d'uns membres de la família i l'emigració d'uns altres a la ciutat, havia deixat la casa en mans d'un home que, en envellir, va haver d'admetre la seva incapacitat per mantenir-la dignament. Decidí vendre-la, i els compradors, una parella de casats de fresc, escoltaren amb atenció la història de la casa, i feren per manera de copsar el sentit de cada espai, les esgarrinxades que quedaven al paper de les habitacions, les fregades a un envà fetes en moure els mobles, les olors, la petja de la vida, de tantes vides que s'havien iniciat i desenvolupat entre les parets, al jardí, enmig d'aquell paisatge marítim. Els nous propietaris es consideraven, d'alguna manera, dipositaris d'aquella història, i per això mantengueren alguns fragments de paret en l'estat en què els trobaren, alguns estris, els arbres del jardí, per donar continuïtat a un passat que no perceberen mai com una càrrega, sinó com un mitjà d'arrelament a la comunitat. Aquest respecte per la memòria acumulada en la casa no era obstacle per a obrar-hi les reformes que creien convenients, tocant a un major confort i a una millor higiene.

La història d'aquesta casa, si servidor l'hagués llegida fa uns quants decennis, no m'hauria dit res de nou, però ara, lamentablement, l'he trobada commovedora.

Fa uns quants decennis, la casa, cada casa, era dipositària dels rastres d'unes vides, que no impedien la seva rehabilitació. (Ara mateix, una amics que resideixen a Madrid han rehabilitat una casa al meu poble i l'han adaptada de forma que hi poden fruir dels avantatges que els proporcionaria un habitatge de nova construcció segons les tecnologies més avançades.) El que destrueix la memòria històrica no és el progrés, sinó la brutalitat de qui, en el seu nom, es mou per la cobdícia, la ignorància o l'estultícia.

L'obertura de l'avinguda de Blasco Ibáñez al mar, a València, arrasarà, si hom no pot posar fre a la megalomania faraònica del tàndem Rita Barberà-Francesc Camps, quatre-centes cinquanta cases del Cabanyal, que aixopluguen més de mil habitatges: cadascun d'ells amb història personal i ciutadana adherida a les parets; i fent part d'un humil entrellat urbà que és tan patrimonial, tan digne i tan il·lustratiu com els grans monuments que s'aixequen a la ciutat. Sense els carrerons i les cases modestes d'una ciutat no s'expliquen els seus centres monumentals, els palaus i les esglésies, les llotges i els convents, els patis i els claustres, les fonts ornamentals, les escultures que fan memòria dels fills il·lustres, fossin benefactors del poble o generals que passaren per les armes gent del carrer.

Hi ha una manera de percebre la història i l'essència d'un país, profundament reaccionària -per més que tan sovint assumida per governants d'esquerra-, que exalta la barbàrie i devasta la vida de les persones corrents enmig d'una retòrica flamejant sobre la conquesta del futur: com si el futur no pogués edificar-se sinó sobre les cendres i la ruïna del passat dels pobres i de les classes mitjanes. Es tracta de solucions merament tècniques, s'excusen, simulant la ingenuïtat de qui pretén ignorar que tot és política. Com va dir Labordeta...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris