Vicepresident del Govern amb Felipe González, actual president de la Comissió Constitucional del Congrés i funcionari perpetu (amb aires de virrei) de les més altes esferes de l'Estat, Alfonso Guerra -Don Alfonso pels seus subordinats i acòlits- encarna moltes virtuts i molts defectes de l'Espanya democràtica.
Tot i que la seva personalitat arrogant i la seva oratòria prepotent, de tipus dur que es vanta de dir sempre les coses clares i a la cara, fa difícil valorar-lo amb ponderació i objectivitat, és evident que Alfonso Guerra és un personatge molt més complex que el que deixen entreveure l'estampeta sublimadora i la caricatura brutal que d'ell han creat els seus adoradors fidels i els seus enemics acèrrims.
Entre les virtuts innegables de Guerra, s'hi compten la possessió d'una cultura general -literatura, història, art- molt superior a la de la majoria dels seus col·legues, una intel·ligència excepcional a l'hora d'entendre -i d'utilitzar en benefici dels interessos del propi partit- els mecanismes del poder, i una peripècia vital (una riquesa biogràfica) de primer ordre, que el va dur de néixer en una pobríssima família nombrosa sevillana a tractar de tu a tu els més grans estadistes mundials.
Entre els defectes també innegables de Guerra, s'hi compten una greu propensió a la demagògia de l'esquerra més tronada ("jo sempre he anat contra els poderosos i a favor de la gent senzilla", repeteix sovint, ell que fa tants anys que seu al tron del poder) i una vanitat disfressada de falsa modèstia que resulta exasperant -"cuando me miro me sonrojo y cuando me comparo me ensalzo", li agrada dir citant Sant Agustí, una manera maquiavèl·licament humil de fregar per la cara als altres que és l'hòstia en vinagre.
Tanmateix, el gran defecte de Guerra -un defecte que, significativament, per a molts dels seus fans és una de les seves virtuts més rutilants- és la concepció tan arnada que té de l'espanyolitat. Per a Guerra, esquerranós de pedra picada amb esporàdiques ínfules anticlericals, Espanya, la nació espanyola, l'Estat totpoderós, és com Déu, intocable i indiscutible. Aquesta setmana hem assistit a una altra exhibició de la seva concepció teològica de l'espanyolitat. Fart dels moviments de Montilla a favor de l'Estatut, Guerra ha declarat que els polítics catalans s'ho haurien de fer mirar, volent dir que això d'opinar sobre les decisions del Tribunal Constitucional és sempre lleig i improcedent. Un pecat, quasi.
Aquestes declaracions m'han fet pensar en un passatge de les seves Memòries, dos volums considerables -prop de mil pàgines emprenyadores i apassionants- que vaig llegir fa uns mesos. El passatge en qüestió rememora els moviments dins el PSOE de principis dels anys 80. Diu: "En el momento de elegir un candidato para la Junta de Andalucía se volvieron hacia mí. Lo rechacé. No me encontraba con fuerza suficiente para sumergirme en la retórica del andalucismo. Era consciente de la importancia de levantar la condición social, cultural y económica de los andaluces, comprendía que si alguna región tiene una personalidad acendrada como colectivo esa es Andalucía, pero no me sentí capaz de resistir la simulación diaria de rebuscar en el pasado rasgos de distinción de todos los otros españoles. Mi amor por Andalucía, mi sentimiento hogareño por mi tierra, no podía neutralizar mi espíritu universal, mi concepción de ser humano universal, imposible de aceptar un encorsetamiento regional o provinciano".
Qualsevol diria que Guerra es negà a ser candidat a la Junta d'Andalusia per presidir l'ONU o cosa semblant. Ja sabem que ho féu per ser vicepresident d'Espanya. Universal, és clar. Universalíssim. No en parlem més.
