muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:

Albert Camus als límits colonials

Amb la mort d'Albert Camus, esdevinguda fa cinquanta anys, s'esvaïa un sentit de la justícia que permetia no perdre el timó enmig de la tempesta. Camus volia que l'escriptor teclejàs la seva màquina mogut per un doble imperatiu moral: el rebuig de la mentida respecte al que hom sap i la resistència a l'opressió. Tanmateix, víctimes com som dels nostres prejudicis, ningú no s'escapoleix de les contradiccions, ni tan sols els grans mestres. Quelcom així succeïa a l'autor francoalgerià en una qüestió prou sensible al món contemporani.

Cultura i imperialisme, d'Edward W. Said, és un llibre (em sembla que inèdit en català) en què l'intel·lectual americanopalestí demostra com l'obra major dels grans escriptors occidentals no defuig la mentalitat colonial del seu temps, i ho exemplifica en la figura d'Albert Camus, el qual va jugar un paper important en els sinistres regirons que van acompanyar el parteratge dolorós de la descolonització francesa del segle XX. L'universalista Camus aparenta transcendir el context indígena dels anys de formació (algerià en el seu cas), però enfonsa les arrels en un colonialisme avui oblidat.

S'han establert curiosos paral·lelismes entre Camus i George Orwell i entre Camus i Joseph Conrad. És probable que cap autor europeu no hagi marcat tant l'imaginari i la consciència moral i política de la seva pròpia generació i de la següent. Camus era intensament europeu, pertanyia a la frontera mateixa al sud d'Europa i coneixia l'amenaça que planava sobre la "consciència occidental". Igual que l'autor d'Al cor de les tenebres, Camus pot representar l'atenció i la consciència occidental des de la perspectiva del món no occidental. França i la Gran Bretanya s'autoproclamaven Europa davant els pobles 'inferiors' i sotmesos a processos 'civilitzadors'. Tanmateix, l'educació francesa que Albert va rebre a Alger no el privà de redactar, abans de la guerra, una mena de memorial de greuges contra la metròpoli.

El centre de l'interès camusià és l'individu dins el seu marc social: tant es pot veure a L'estrany, com a La pesta i a La caiguda. S'hi troben valors com la consciència de si mateix, la maduresa sense il·lusió, la fermesa moral quan tot va malament, etc. Amb tot, quan la seva obra evoca l'Algèria del seu temps, Camus no passa de considerar en general les relacions francoalgerianes, deixant al marge les vicissituds històriques. Negligeix allò que un algerià, sentint la presència francesa com un abús de poder, mai no hauria ignorat: que de 1830 a 1962 s'allarga una etapa de domini colonial. En canvi, a les seves novel·les, a més d'informar-nos sobre els seus estats anímics, Camus ens vol fer entendre l'esforç de l'Estat perquè Algèria esdevingués definitivament francesa. A molts dels seus textos -potser amb l'excepció d'El primer home-, el marc algerià sembla fortuït, sense relació amb els greus problemes morals que s'hi exposen. És ver, Meursault mata "un àrab" (innominat, sense història personal); són "àrabs" també els qui moren a Orà assetjats per la pesta, mentre que Rieux i Tarrou tenen personalitat pròpia. Símbols de la condició humana.

Said examina l'obra literària camusiana com a element de la geografia política de l'Algèria metòdicament construïda per França damunt algunes generacions i hi descobreix un reflex corprenedor del conflicte polític i teòric, el repte del qual és de representar, habitar i posseir-ne el territori. Hi veu una sensibilitat colonial extraordinàriament tardana (els britànics ja havien sortit de l'Índia). Les novel·les i narracions de Camus destil·larien, doncs, precisament les tradicions, el llenguatge i les estratègies discursives de l'apropiació francesa d'Alger. Es tractaria del colon que escriu per a un públic metropolità, en què la història personal va lligada irrevocablement al "departament francès del sud".

És una actitud prou coneguda: l'etnocentrista s'oposa, en nom d'un presumpte no nacionalisme, a una lluita emancipatòria. Camus referma la prioritat nacional francesa, no condemna més d'un segle de guerra contra els musulmans algerians. Sia tot dit sense minva de l'immens valor literari de qui, avui com ahir, ens convida a pensar contra nosaltres mateixos.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
Totalment d'acord amb en Joan Vicenç. Sempre es va comportar com un francès, no com un algerià. Això de referir-se a sa llengua catalana de sa mare com a patuès ho diu tot. Així i tot, li reconeixeré una dignitat que n'Alfonso Guerra no té
Valoració:-4menosmas
Per Camina junto a mí y sé mi amigo, fa mes de 11 anys
Por favooor, de lo que escribió este gran hombre demos gracias y punto. ¿Para qué quejarse si el no nos mostró esos prejuicios que tanto mortifican a algunos?

Resulta hasta sospechoso la avalancha de idioteces que se escriben en este diario.
Valoració:-18menosmas
Per Joan Vicenç, fa mes de 11 anys
I aquesta silenci o ignorància, induït o no, de dir i reconèixer el català a l'idioma que parlava la seva mare, àvies i altres familiars i coneguts d'elles? És que hagués hagut d'implicar uns dubtes massa incòmodes al pensament humanista universal del Camus Sintes tan francès i espanyolista? Era obrir una via massa complicada trescar en els orígens i presents de la nissaga i poble de la seva família? Podia representar un exemple més de colonització, fins i tot en certs punts semblants a l'algerià? Era qüestionar definitivament el paper d'avantguarda en el progrés polític i cultural del món de la vella Europa? Colonialista fins a l'arrel al cap i a la fi.
Un pied noir malgré tout.
Valoració:-4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris