Deflació? Recessió? Caiguda lliure? Alè tècnic? Dolorosa lliçó? Aquesta és la pregunta: com qualificarien els economistes la cura d'humilitat que he sofert aquesta setmana? El meu article de l'anterior va tenir 560 lectors on line. Anava -ho he de dir- tot collons, però l'article del dissabte passat quasi no va arribar als 200. Tant de bo que pogués dir el que acostumen a dir els entrenadors de futbol o els polítics davant una derrota: he après la lliçó. No seria veritat. La veritat és que he pegat una davallada de cal déu i no tenc ni idea de la causa.

El títol, menys agressiu, les festes de Nadal, ofenses insospitades, els propòsits per l'any que ve de canviar de lectures? Qui sap? En això que en diuen la receptivitat literària estam com els economistes: hem après a descriure el fenomen amb precisió matemàtica però continuam -continuu, almanco- quasi a les fosques sobre les causes dels fenòmens. Sóc, tanmateix, una persona absolutament respectuosa amb les lleis del mercat i sé que, vista l'èxit, hauria de canviar de tema: de comentar alguna altra cosa que no fos un passatge el Nou Testament, que ha estat el motiu dels dos anteriors articles. Però què voleu que vos digui? Tenia un tridu preparat i ara em sap un greu de l'ànima haver d'avortar-lo. Perdó, una vegada més.

Aquesta tercera i última -ho promet- glosa dels evangelis vull dedicar-la a aquell passatge que no pocs cristians troben injust i que ha tengut més conseqüències del que es diu sobretot en els costums socials. Correspon a l'Evangeli de Sant Lluc (S. Lluc 13, 29-30), que afirma que Jesús un dia que anava pel món assegurà que "vindrà gent de l'orient i de l'occident, del nord i del sud i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Mirau: n'hi ha de darrers que seran els primers, i primers que seran els darrers".

Vos assegur que no és fàcil d'assimilar, per molt bon cristià que hom sigui, el fet d'haver duit una vida virtuosa i veure que, després, un bandarra, un bala perduda, un cràpula, penedit o convertit a última hora, arriba, ens passa davant i s'asseu més a prop del Pare que aquells que han o hem estat en vida sempre un sants. Com un cavall que, després de trotar sempre brut, a la recta final li treu el morro al que ha trotat sempre com un rellotge. He dit abans que aquestes paraules de Jesús han influït molt en els costums occidentals. Aquestes paraules, juntament amb aquelles, també severs, que recomanaven que, quan algú fos convidat a un sopar no s'assegués a una lloc preferencial.

Ambdues advertències han produït un fet -un costum- que he patit per activa i per passiva. Per activa perquè jo, que no som fi d'orella i que m'agrada veure les cares de prop, no m'atrevesc a seure en les primeres files quan vaig a un sopar intel·lectual: a una conferència; per passiva, perquè els meus alumnes que, encara que segurament no han llegit mai l'Evangeli, han heretat l'hàbit dels seus pares, i deixen, a classe, sempre buides les primeres files. S'acumulen en les darreres i converteixen en una mica absurd aquest principi tan ben establert pels pedagogs de fer grups cada vegada més reduïts.

I, tanmateix, la intenció principal de la meva referència en el títol a les paraules de Jesús era per explicar que a classes sobre comunicació científica utilitz l'esmentada sentència per donar a entendre de manera telegràfica i -vull fer la il·lusió- pedagògica una característica de la comunicació entre científics. Aquest tret no és altre que el que els científics habitualment -pràcticament sempre- llegeixen primer el que s'ha publicat darrer: més recentment. Com a conseqüència immediata d'aquest costum, els texts escrits fa més temps tenen molt poques lectures. És el que se'n diu procés d'obsolescència, d'envelliment.

Aquesta afecció a consumir el darrer que s'ha produït no sols és pròpia de la literatura científica, també passa entre els clients d'un forn o d'una peixateria. I no passa, en canvi, en el món de l'òpera, que deu ser la més estantissa i conservadora de les arts escèniques. Un fet per a meditar, si aquest fred ens ho permet.