algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

La reina i els comentaris (1900)

Corren, per Madrid primer i després per la resta del país, uns maliciosos comentaris entorn de la reina i sobre determinades aventures d'alcova. Dona Maria Cristina d'Habsburg va de llengua a llengua i d'orella a orella. Suposen molts que, sense cap fonament, es parla malament de la conducta reial.

I això afavoreix els republicans que, naturalent, se n'aprofiten. Romanones escriu: "El nostre silenci pot induir al fet que nosaltres poguéssim prestar fonament a tot allò que es deia. Hem de dir les coses ben clares i estar segurs que el que deim no pot embrutar la virtut de Dona Maria Cristina perquè, com diu un dels historiadors de la Regència, ni encara en les pitjors hores d'amargor nacional es va consentir una calúmnia contra ella. La vida retirada de la sobirana, que tenia per tot divertiment anar a passejar per la Casa de Campo i El Pardo, comptades vegades per La Castellana i El Retiro; que no assistia a festes ni a altres espectacles, llevat de l'Òpera, allà portada per la seva gran afecció a la música, no oferia cap mena de pretext a la calúmnia, fins que la malícia va treure profit del descobriment que va fer una nit al pati de butaques del Teatre Reial: des d'una d'aquestes, un elegant i garrit cavaller, amb manifesta indiscreció, dirigia amb massa freqüència els seus prismàtics a la lògia reial. No va comprovar la malícia si aquelles mirades tenien alguna mena de correspondència per part de la Reina i va inventar, amb tot detall, un idil·li que, ben ràpid, va anar de boca a boca.

Tanmateix, la Reina no canvià la seva vida ni deixà de concórrer al teatre i, encara que és segur que la calúmnia arribàs a la seva oïda, va romandre tranquil·la, confiada en la seva virtut... La cosa és que la maledicència seguí fent la seva tasca, que tenia molta audiència, sobretot en els cercles senyorials que freqüentava Silvela. Dubtà, aleshores, aquest, que era primer ministre, entre callar o donar a conèixer a la sobirana que el seu nom anava entre llengües maldients; ben assabentat del que es deia, decidí informar-la del perill.

En sentir tot allò, Maria Cristina es va estremir indignada i no va voler contestar. Va pensar que el seu silenci era la més severa lliçó que podia donar a l'errat president, sobretot per oblidar que la supèrbia més aspra i temible és la que dóna alè a aquella que és fonamentalment virtuosa. A les poques setmanes, el cavaller deixava de prestar els seus serveis a palau i marxava de Madrid. L'ona de la calúmnia es va desfer; promptament es trencà sense produir escumes. I almanco per aquella vegada allò que diu que de la calúmnia quelcom en resta, resultà frustrada."

El rei tenia només catorze anys i una Regent austríaca fomentava d'alguna manera els malintencionats comentaris.•

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris